El Califa de Bagdad
— Iznogud Bal’Thasar Porcel·l
No és una frase tautològica sinó una demostració palpable que l'ordre natural, que amb insistència anem recordant i que consisteix essencialment que n'hi ha uns que manen i altres que necessiten que se'ls mani, també es manifesta a nivell internacional.
Els carlins àrabs ho tenen molt clar que Alà ha encomanat a uns pocs que governin. És natural que, en la diversificació del poder per l'augment de la població, hi hagi entre els senyors naturals lluites de primacia (qui és el primum inter pares).
Quan el desequilibri entre diferents poblacions és gran hi pot haver alguns súbdits (els kuwaitians) que es creguin superiors als súbdits d'un altre país (irakians).
El Senyor natural de l'Irak no podia tolerar de cap manera que això passés. El seu exèrcit de més d'un milió d'homes estava esperant una tasca, un territori per ocupar, un enemic contra qui lluitar. Els exèrcits estan al servei del qui mana per fer complir de forma definitiva i taxativa la voluntat del General suprem. Qualsevol súbdit es pot rebel·lar si no té ordres concretes i taxatives a complir i de tant en tant alguna guerra per la qual morir i dignificar la seva vida. Què faria un pobre soldat sense guerra? Què fa una nació sense ideals pels quals morir?
El Califa de Bagdad ho ha vist clar i sap que el resultat per a ell personalment -que és el que sempre compta- serà satisfactori. O donarà la satisfacció d'una guerra cruenta i amb molts de morts que el farà més respectable encara davant dels seus súbdits i els altres amos regionals, o demostrarà la seva força fent doblegar el genoll als seus adversaris.
Tots els governats implicats tindran l'ocasió d'aquí a uns mesos de comentar la jugada al voltant d'un te mentre unes odalisques els entretindran la vista.
