Sobre la declinació del verb ésser
— Pompeyo Fabra
Ja sabem que SOM 6 milions, hem cantat SOM I SEREM gent catalana, i que Catalunya tornarà a SER, i hem citat a Torras i Bages que Catalunya SERA cristiana o no SERÀ.
Hi ha unes constants de la utilització del verb ésser des d'un punt de vista essencialista, que és el mateix que dir carlí, que és el mateix que demostrar la incorruptibilitat, de què les coses no canvien. (Al contrari, les ideologies liberals ens volen demostrar que son dialèctiques, que es corrompen, que es mouen).
La primera persona del singular ,"Jo soc, he estat, seré, seria"... S'empra en un toc de confessió intimista i personal i inclou un compromís amb una situació o una manera d'ésser. Per exemple, "Soc català", "soc de Berga", "soc carlí", "ja soc aquí"... La primera persona del plural és una rotunda afirmació col·lectiva, que implica un destí en l'universal. És una afirmació en la que s'assumeix un destí, provinent d'un passat tràgic i amb certes esperances de futur. La síntesi més perfecta és aquell honorabilíssim: SOM el que SOM perquè SOM.
Quan un català diu SOM, vol dir que el qui no s'incorpora a aquest col·lectiu dels que són SOM, són uns traïdors (o sigui: SON).
La segona persona, tant en singular com en plural, i en tots els temps, és sempre una interrogació. Qui la diu, qui ho afirma, ho fa sempre des del SOC o el SOM.
La referència al tu, al vosaltres, inclús en l'expressió de "vosaltres sou catalans", espera una confirmació, una adhesió incondicional.
Encara que el ETS, i el SOU sigui una acusació greu o molt greu ("tu ets socialista") sempre hi ha sobreentesa la possibilitat de la conversió: SERÉ català. Sempre es deixa oberta la porta a un pacte futur.
La utilització de la segona persona vol dir que hi ha una comunicació entre el Jo, individual col·lectiu, i el tu. Vol dir que s'espera d'ell una resposta adequada, que es converteixi en un SOM, o bé que esdevingui clar i definit un SON o ÉS. El SOU unit al tractament respectuós del VOS, és una cosa totalment diferent. Aquí es reconeix l'afinitat, la pertanyenca al mateix grup i quasi sempre la respectabilitat i la honorabilitat de l'interlocutor. (VOS, Senyor...) La tercera persona (des)qualifica de forma concloent i despectiva. No es tracta de la utilització impersonal del temps, sinó de la contraposició al SOC i al SOM. La tercera persona no necessita cap complement, ja que tothom sap el que SON els que SON fins a quin grau de mesquinesa els porta la seva essència.
Però, de la mateixa manera que el SON es defineix per oposició al SOM, el SOM és el que és, per obra i gràcia del SON. Difícilment el SOM tindria la consistència i rotunditat que té, sense l'altre, sense la referència constant al SON. L’ús dels temps essencials, present, passat i futur té també una utilització exclusiva en relació al present que està explicant.
El passat és temps de recordar i mantenir presents els greuges, si s'utilitza en relació a la tercera persona. És temps de veritats essencials immutables, de tradicions sacrosantes, si es refereix ala primera persona. El futur és allò que serà terrible i encara pitjor que el moment actual, si es fa el tractament de tercera persona.
És la utopia ("serem europeus") si s'utilitza en primera. No és gaire freqüent la utilització dels subjuntius i condicional. És una forma massa dialèctica, que preveu possibilitats de modificació i que no és adient amb el que actualment s'és. Les nostres essències no poden variar, doncs som i toquem de peus a terra.
