La dona carlina, una figura d'un paisatge
— Conferència a Berga · Gener 1989
Permeteu primer que faci una ràpida repassada històrica pels nostres escriptors i la manera que han tingut de veure, sentir i descriure la dona.
Francesc d'Eiximenis, el frare gironí, conseller dels reis Joan I i Martí I, basant-se en el filòsof Ecciduus i en l'Eclesiastés diu que «la malicia de la fembra és major que tota altra malícia», ja que:
—Primera: «Car fembra es tota moguda». I continua: «Què és fembra sinó un poc d'aire moll? Car es mou sobtosament com l'aire i si no està ben aconsellada pel pare, el marit o el frare, ella va a terra sens tot dubte».
—Segona: «Té poc seny» i conseqüentment, «no ha fré bastant a la seua malícia».
—Tercera: És freda i fleuma, però quan s'encén ho crema tot.
—Quarta: Estan fetes al revés: «És gros avall e prim en alt» A diferència del cos de l'home, creat per Déu, ample de pit i estret de baix.
Eiximenis situa a la dona com un complement més de l'home. Un home situat en un país i amb uns problemes que ha de solucionar, sempre que la dona no li impedeixi.
Encara que cronològicament sigui molt posterior, vull citar els comentaris del bisbe Torras i Bages, coautor de les Bases de Manresa, escriu sobre Eiximenis i el seu «Llibre de les Dones», en la seva obra sobre «La Tradició Catalana» Cal recordar que Torras i Bages és el pare del nacionalisme català modern i la seva obra atacada per Sardà i Salvany (Autor a la seva vegada d'aquell inefable i encara actual llibre «El Liberalismo és pecado». Tornem a Torras i Bages i a Francesc d'Eiximenis. Escriu Torras i Bages: «Si la literatura clàssica catalana no jagués sepultada en les biblioteques, on les arnes se la van menjant, el «Llibre de les Dones» seria de lectura general, plaent i profitosa, puix la força nodridora d'aquells antics llibres és eminentment superior a la que posseeixen els fruits prou elegants, però més aigualits de l'enginy dels moderns escriptors». En un altre lloc el qualifica de un llibre d'«una importància real i efectiva que els segles no han pogut destruir».
I que ressalta el nostre Torras i bages?, «Que la dona ha de tenir honestedat superior a la de l'home: especial amor a les pètries costums: que la dona és propter hominem" que vol dir que la dona és per natura menor que l'home mascle» Torres i Bages considera prou important recordar que Eiximenis dedica un capítol a inquirir si les dones en la glòria es tornaran homes, arribant així a la plenitud de la glòria del Cel.
Ausiàs March i Jaume Roig, mostren en els «Cants d'Amor» i «L'espill o llibre de les dones», la cara i creu del mateix personatge. La Teresa d'Ausiàs March és la dona perfecta: «Només per a vós basta la bona pasta que Déu va guardar per fer dones singulars»... a l'home devot l'encega la seva bellesa i el seu enteniment és pastura pels intel·ligents.
Jauem Roig es troba que la seva dona no cus, ni fila, no es cuida de la casa, s'empotinga, és golafre, mentidera, luxuriosa, lladre, ignorant i supersticiosa.
Tant per Ausiàs March com per Jaume Roig, la dona és quelcom necessari per a la reproducció del gènere humà, però que pot ajudar o impedir a l'home en el seu quefer, com a únic ser creat a imatge i semblança de Déu. No oblidem que Eva, la primera dona, surt de la costella d'Adam, perquè aquest s'avorreix i no té companyia.
He recordat aquests autors perquè els tenim allunyats, però penso, en la Coral, de Marià Vayreda, la Laura de Miquel Llor en «la Ciutat dels Sants», la Ben Plantada d'Eugeni d'Ors (que es deia Teresa, com la de l'Ausiàs March) etc... etc... Totes elles cara i creu de la mateixa representació de la dona catalana per antonomàsia. Fem un altre salt i passem a la revista «Or i Grana» que en els anys 1906 i 1907 va aspirar a la creació d'una Lliga Patriòtica de Dames (Or i Grana estava vinculada a la Lliga de Catalunya, que en aquells moments, com en aquests, era la formació política hegemònica a Catalunya.
Representaven els ideals de la burgesia catalana nacionalista i conservadora. Remarquem que, de fet, Or i Grana, no es refereix a les «dones», sinó a l'espècie superior de les «Dames». El setmanari conservador entronca amb el model d'Ausiàs March i col·loca a la «Dama» com a màxima aspiració a què pot arribar una dona. Diu: «Venim a induir a les indiferents per les causes de les reivindicacions de la terra... venim a excitar el zel patriòtic de les temoroses i indecises... Venim a provar de convèncer a les que creuen que per ésser bona mare, bona esposa o bona filla, és necessari prescindir de l'agraïment de la terra on s'ha nat, de la veneració de la història innumerables obligacions de règim interior de la casa i esmersar tots els seus cuydados, tots els seus afanys i tota la seva sol·licitud pels pares, marits i germans...»
«Perquè una vegada complertes les seves obligacions, o quan està fent les seves tasques vagi captivant el cor de sos petits infants inculcant-los-hi ab constansa persistent aquestra nostra actual passió per la pàtria.» Ja dèiem que no estem parlant pròpiament de dones, sinó de Dames, per les dones no hi ha temps pel vot, ja que per les «joves i hermoses, les modes sols hi deixen temps per ocupar-se d'aquestes coses, puix tenen ocupacions més importantíssimes ab que passar la estona».
La dama política té les següents tasques:
«— Participació i apoy al entusiasme masculí.
— Esforç de posició i companyia.
— Impulsió carinyosa.
És la petita actuació completadora d'un intens obrar.»
El vot no és per la funció de la dona, ja que dins del «quadre del nacionalisme català» la funció de la dona és fer-ne el marc i la dels homes, pintar la tela. Amb altres paraules, anar a votar és «propí i exclusiu dels homes» Definint-ho abstractament, la dona ha de resar en català, escriure en català, pensar en català i sobretot enamorar-se i estimar en català".
De què hem estat parlant fins ara? De quin tipus de dona? De la dona de família, amb la tasca de procrear, servir, alimentar i educar els diferents elements de la família, sempre des d'una posició de servei. Del lligam a la terra, a la història i a la tradició autèntica. Uns ho han dit d'una manera, altres d'una altra, la bona dona ha estat lloada i la dona dolenta és aquella que perd els papers i vol fer o fa el que només li correspon a l'home. Podríem fer una llarga repassada en tots els pintors catalans i catalanistes i veurem que la dona com a objecte de les seves obres, o bé s'integra en un paisatge, en un context (és la dona) o bé ocupa el lloc central de la tela (és la Dama). Però és que qui pinta el quadre, qui el contempla, qui el disfruta, qui el compra i qui el paga, és l'home. Si no és en les fites històriques o en les anècdotes, l'home no és mai cap objecte decoratiu: només ho és la dona.
Això és un fet que podem contemplar en qualsevol il·lustració, qualsevol quadre, qualsevol televisió. No ens deixem enganyar per unes falses aparences d'igualtat de sexes. Tots sabem que això són condicions superficials i que no responen al nostre esperit mil·lenari. Quan podem triar, quan ens deixem portar per l'instint, pel sentiment, per la sensibilitat, cadascú sap el lloc que li pertoca.
Reflexionem, fem la prova, el test. Preguntem-nos i preguntem: «Quina pintura m'agrada, quin pintor?» i si sou sincers podreu descobrir en vosaltres i en altres la veritable essència nacional catalana. Per acabar, crec que tenim un bon model carlí contemporani, encara que s'amagui darrere d'altres noms que volen dissimular el seu indubtable carlisme. Es tracta d'un personatge profundament religiós, amb una dona sempre disposada a ser el seu suport incondicional, que li ha donat tots els fills necessaris (més de tres) perquè no siguem devorats pels bàrbars del Sud i de l'Oest. Una persona que toca de peus a terra, trepitjant tot el país, essent sempre el que és, perquè és. Perquè ELL és l'Artista i la seva dona és la que l'envolta, qui hi posa el marc, que mai li passa davant, a no ser per preparar-li el camí. Una persona que ha col·locat a la seva dona com a exemple del que ha de ser uns Dona.
Fixem-nos-hi bé, doncs ELL és un carlí i defensa i practica la ideologia carlina encara que no s'atreveixi a reconèixer-ho obertament. Però per això, perquè en el fons tots som carlins, perquè reconeixem en ELL les nostres mateixes essències, per això el votem, incús les dones.
