Imposició fiscal i sobirania
— A.G.
Segons aquest absurd punt de vista, el poble, que és qui ho acaba pagant tot, seria amo i senyor, és a dir, detentaria la sobirania pel sol fet de pagar. Res més lluny de la realitat i de l'estat natural de les coses!
El poder temporal es distribueix d'una manera jeràrquica dins de la societat: Dalt de tot de l'escala hi ha el Monarca legítim, que detenta tot el poder per la Gràcia de Déu i l'exercita cobrant impostos. Els nobles i senyors naturals reben per delegació una part del poder i també l'exerciten cobrant impostos.
El poder espiritual, que emana directament de Déu, es distribueix també jeràrquicament des del Papa fins al darrer frare llec. El poder espiritual també s'exercita cobrant impostos o el seu equivalent: delmes, captes, col·lectes i pèrdua dels saldos dels impositors del Banc Ambrosià. Monsenyor Paul Marcinkus no ha comès cap delicte, sinó que ha exercitat un poder sobirà en xuclar uns Diners que venien del poble.
No té cap relleu la torna que el poble obtingui pel pagament dels impostos. A la societat feudal o als suburbis de Xicago, el poble que paga manté la fugissera il·lusió que a canvi rep protecció. Mentida! El poder sobirà no està obligat a tornar res, cosa que implicaria una limitació del seu exercici absolut. Ans al contrari, l'exercici del poder sobirà sol produir-se de maneres paral·leles com el dret de cuixa o l'obligació per part del poble d'anar a Missa, o de consumir els productes que li manen.
Una manifestació d'exercici del poder amb formes paral·leles que surt a tots els llibres, es dóna avui dia en una de les societats més carlines del món. Al Japó, que té un Monarca legítim i una colla de samurais que organitzen la producció d'una manera exemplar, els obrers no poden abandonar el lloc de treball en tota la seva vida.
Hi ha una ficció de salaris alts, que són ràpidament reduïts gràcies als impostos, al preu dels aliments i al preu dels habitatges. De manera que les coses es mantenen en el seu estat natural i els diners van a parar als qui detenten el poder: el Mikado legítim i els senyors naturals, propietaris dels camps d'arròs i dels solars edificats i sense edificar. El Japó funciona.
Les societats occidentals, no gens o poc monàrquiques, no han pogut ni podran superar mai les fondes arrels carlines que les mantenen vives. Cultiven la ficció de la sobirania popular, contradicció que genera greus conflictes quan el poble, amb reaccions emotives i contra natura, vol exercitar-la. Manifestacions, vagues i terrorisme són les conseqüències d'apartar-se del camí tradicional. En alguna rara ocasió, el poble es pensa que ha assolit alguna conquesta que hom qualifica de fita històrica, però en realitat no es produeix cap canvi perquè el poble continua sense tenir cap poder. Vegem el cas de tres fites de les mis importants: el sufragi universal, la seguretat social i l'alliberament de la dona.
Els partits polítics es guanyen la vida cobrant quotes (=impostos) dels militants i convencent el poble perquè els voti cada quatre anys i, en l'entremig, calli. Hi ha molt poca diferència entre votar pels mateixos senyors cada quatre anys o tenir els mateixos senyors sempre, sense haver-se de molestar a votar-los mai.
La seguretat social és el sistema més eficaç de recaptació d'impostos que ha inventat un poder per autofinançar-se i perpetuar-se. La ficció de la prestació de serveis mèdics i de pensions devaluades permet la seva continuada supervivència i potencia. Amb aquest admirable invent (només desvirtuat perquè serveix un poder que no és el del Monarca legítim ni el dels seus nobles), una part molt important dels salaris de cada país va a les caixes de la seguretat social sense que, a canvi, hom n'obtingui res d'important, excepte el dret de protestar. Aquest sistema genial de recaptació farà que la seguretat social sigui el reducte que oferirà més resistència a la restauració de l'estat natural de les coses.
De l'alliberament de la dona no sé ni perquè en parlo en aquest article. Es tracta d'un concepte teòric-semàntic que no s'ha dut ni es dura mai a la pràctica. Com a tal concepte és insuficient i poc atractiu perquè es formi una gran estructura de poder i de recaptació d'impostos. Els petits grupuscles d'il·luminades, que es pensen que se n'han sortit, no s'adonen que les seves quotes només serveixen per a finançar el poder de les seves dirigents i perquè es posin algunes llibreries per a dones i altres parides. No és veritat que, si els homes parissin, l'avortament seria un sagrament.
Cal que quedi ben clar que la sobirania popular és només una fal·làcia que permet que els impostos siguin drets dels seus destinataris naturals, és a dir, el Monarca legítim i els nobles. A canvi dels impostos pagats al Monarca, sobirà absolut per la Gràcia de Déu, el poble no n'obté res, però els impostos són baixos perquè en viuen pocs. A canvi dels impostos pagats en un règim de suposada sobirania popular, el poble tampoc no n'obté res, però els impostos, són molt elevats perquè són molts els qui en viuen.
Sigui de qui sigui la sobirania, no és veritat que qui paga, mana.
Qui mana no paga mai. Qui mana, cobra.
