L'agonia plana sobre North Side of the Llobregat River
— Mussol Astorat
Els indígenes, que havien vist com s'eixugaven les mines d'or negre i com els fabricants de teles per a fer vestits tancaven les portes dels seus obradors, observaven amb deler la coma de forasters que, des de Can Fanga i des del Gavatx Country, omplien de pols i de fum els afores de tots els poblats. Però no se n'aturava ni un. Els venedors de pells d'isard, els taverners que destil·len licors queraltins i els guies que per quatre dòlars mostren els pollegons de la Gran Pedra i per quaranta-quatre te'n venen un troc, estaven ben amoïnats. Tots es trencaven les banyes per trobar el parany definitiu que fes aturar les inacabables caravanes que passaven de llarg per l'indret.
Mentrestant, James Farwell, el sheriff de la contrada, parapetat en el seu Fort inexpugnable, feia equilibris per mantenir-se dalt del seu cavall. Tenia un grup de seguidors irreductibles que li feien costat en totes les aventures que s'empescava, peró dins de la palissada del seu Fort hi tenia un grup de seguidors rebels que només buscaven el moment oportú per tirar el seu cadàver als voltors.
Dins el mateix Fort, davant per davant de l'oficina del sheriff i els seus ajudants, hi vivia una colla rival de la de Farwell, el cap de la qual només aspirava a desbancar-lo i clavar-se la placa de sheriff a la solapa. Tan maldades anaven les coses entre el sheriff i els homes de la seva colla, que sovint James Farwell havia de recórrer al seu rival perquè li donés un cop de mà per esquivar les escomeses dels seus seguidors rebels.
Mentre els farwellistes, els rebels i els rivals repartien cops de puny i provaven d'esquivar els dels contraris, les caravanes continuaven passant de llarg, seguint el curs serpentejant del Llobregat River, amunt i avall, amb aquella pressa que caracteritzava els últims anys del segle vint.
Dins de la reserva, hi havia colons que mataven el temps bo i fent juguesques a favor dels uns o dels altres, metre la majoria ja començaven a lligar els farcells a la tartana que els havia de dur a un indret massa llunyà, des d'on ara els seus descendents enyorem aquella comarca berguedana que hauria pogut ser la nostra llar i la dels nostres nets, si no l'haguessin deixat convertir en un desert.
