La política del falsejament
— V.M.
L'autèntica política de l'estat democràtic és, per tant, la política falsa. Fins i tot els pobles que han caigut en les més pregones foscúries de l'aberració democràtica tenen tendències col·lectives inconscients que els duen a la recerca de legitimitats. Per exemple, els dos països occidentals capdavanters en les revolucions democràtiques i republicanes del segle XVIII, manifesten un fortíssim instint dinàstic i monàrquic, que només els ineptes, traïdors, depravats, estults, invidents i descreguts demòcrates poden deixar de constatar.
Esverada pels excessos de la Revolució francesa, Franca va iniciar un lent redreçament que, a través de diverses temptatives de restauració monàrquica, la durien a l'actual V República, que té un marcat caràcter monàrquic. El General De Gaulle, després d'instaurar-la, es va retirar a vetllar que tot esdevingués d'acord amb l'estat natural de les coses. Pompidou va actuar segons les directrius del General i va morir ocupant el càrrec, tal corn abans feien els Monarques. Giscard d'Estaing, «L'Inepte», el tercer President, a qui pertocava la culminació del pla amb la reinstauració borbònica, es va equivocar de dinastia en oferir el Tron, a canvi d'un grapat de diamants, a Bokassa I, sense aturar-se a pensar que un negre no pot regnar en un país blanc; no li va quedar altre remei que lliurar el poder a l'enemic socialista.
Ara els rojos veuen amb astorament com Mitterrand és cada dia més monàrquic.
Els U.S.A. (el gran país sense nom) van néixer degut a un estès rebuig al te per part de les classes altes, que preferien el whisky. Una desgraciada sèrie d'esdeveniments els dugueren de retruc a rebutjar la Monarquia britànica, el feudalisme i l'esclavitud. Però ja fa temps que la situació s'està redreçant. Els U.S.A. (altrament coneguts com EE.UU.) han intentat per dues vegades l'establiment de línies dinàstiques presidencials: els Roosevelt i els Kennedy.
D'altra banda, s'ha establert i consolidat un original sistema neofeudal, sense territori definit ni fronteres establertes corn en els antics comtats o ducats; però amb un efectiu esquema de poder basat en la funcionalitat: les empreses multinacionals. Les principals dinasties són de tots conegudes, així corn els principals membres de la noblesa: Henry Ford I, Henry Ford II, Morgan I, Rockefeller I i II, etc.
La Generalitat de Catalunya, renascuda d'un reprovable rebombori republicà, ha manifestat sempre de manera inconscient les tendències monàrquiques que la van originar en els gloriosos temps de l'Edat Mitjana. En efecte, el President Francesc Macià va ésser proclamat President i ja mai més no va deixar el càrrec fins a la seva mort, talment un autèntic Monarca. L'enterrament i el dol foren els propis d'un Rei. El President Lluís Companys va morir màrtir, en funció del seu càrrec, en ple exercici de la seva Presidència vitalícia. El President Josep Irla, designat successor pels residus del Parlament de Catalunya, que ja no representava ningú (això és un elogi), va consolidar les característiques monàrquiques de la Presidència. El seu successor, Josep Tarradellas, que és l'actual President monàrquic de la Generalitat, ha condensat i acabat de consolidar totes les legitimitats del càrrec. L'any 1977 va reintroduir la Institució des del seu exili i, el 1979, va tenir l'elegància espiritual de renunciar a competir per una presidència electiva, cosa que hauria posat en perill les seves Legítimes Essències Monàrquiques.
De l'actual usurpador, el Sr. Jordi Pujol, només se'n pot dir, en el millor dels casos, que és com un príncep, que un dia serà nomenat hereu de la Corona i que ara es limita a exercir funcions regencials. Té voluntat de permanència, però la seva legitimitat és molt dubtosa si l'ha de revalidar amb consultes al populatxo. Si fos un autèntic President de la Generalitat, no es prestaria vilment a l'obscena litúrgia de les eleccions cada quatre anys, encara que les guanyi sempre.
L'autenticitat de la seva presidència (en minúscules) ve donada per la falsedat inherent a qualsevol plantejament democràtic.
El president Pujol és un president (en minúscules) autèntic perquè és un President fals.
La Presidència de la Generalitat serà Legítima o no serà. La presidència de la generalitat serà falsa o no serà.
