El rector Ferrer
— V.M.
Savalls havia mort en uns exercicis espirituals a Niça. Ferrer continuava de rector. Berga i Boix era el director de l’Escola de Dibuix... Tal com preveia el Pla, els mestres carlins havien canviat el trabuc i la pólvora per pinzells i cavallets, i al llarg d’aquests anys no era gens estrany veure en els paratges de la Moixina una munió de boines vermelles immortalitzant una i altra vegada aquells paisatges, idíl·lics i incorruptes. Així doncs, s’arribà en un punt en què veure pintar un paisatge era quelcom quotidià, com preveia la ciència psicoestètica - històrica del Pla Savalls. Per la força de la persistència quotidiana, s’aconseguí crear la necessitat social de tenir un quadre a la saleta que representés un paisatge, amb figura o sense. Els mestres i els seus deixebles treballaven a preu fet. Aviat Olot quedà saturat. L’Escola no podia, però, aturar la seva producció... Què fer?
Què fer? S’interrogava Lenin a Ginebra.
Què fer? S’interrogava el Papa Lleó XIII a Castellgandolfo.
Què fer? S’interrogava Alfons XII a Santander.
Què fer?, li demanava Berga i Boix al rector Ferrer.
El rector callava, —concentrat com estava estudiant arquitectura i jardineria vaticana per correspondència. —Què hem de fer, Lliberada? Vas dir que vindries i no vens— pensava Ferrer mentre mirava els plànols del que havien d’ésser les escalinates de Sant Esteve -Noia, si continues així, no seràs beata ni l’any 2000...
—Ferrer, Ferrer... No reneguis! —La veu familiar de la Lliberada retrunyia a la rectoria— Si no he vingut abans ha estat perquè he estat ocupada mortificant-me el darrer quart de segle.
—Però Lliberada, la situació és greu. El Pla Savalls perilla... Què hem de fer?
—Heu d’ampliar mercat —digué la Lliberada— Si en comptes de fer plànols jardinístics estudiessis la psicoestètica veuries que Savalls ja ho estableix en el seu Pla. És l’hora d’expandir el missatge carlí del paisatge i la figura arreu del Principat. Crideu els mestres marxants, que comencin la seva tasca evangelitzadora i us buidin els magatzems.
—Però Lliberada —digué Ferrer—, no tenim tants mestres com voldríem, per a tan gran empresa.
—Si cal, i per la Causa, pintaran els escolanets i es pintarà en les Conferències de Sant Vicenç de Paul. Rector, som tres milions... Anem per feina!
Sota la planificació psicoestètica del Pla Savalls, l’Escola començà a augmentar la seva producció. Els mestres marxants corrien amb el mostrari de l’obra paisatgística sota el braç, arreu del Principat.
El Carlisme mantenia viva la seva empremta en les capes dirigents del país. Convertits al catalanisme (malaltia infantil del regionalisme), els carlins controlaven tots els moviments socials de l’època. La tasca evangelitzadora dels mestres marxants trobà, doncs, el terreny preparat per a la introducció massiva de l’essència del Pla: el paisatge i la figura, ambdós idíl·lics i incorruptes.
L’Escola es veié obligada a fer torns rotatius de pintura paisatgística. A altes hores de la nit, i enmig de fogueres i teies que il·luminaven els paratges de la Moixina, es veien brigades de pintors que, estris en mà, reproduïen fins als més mínims detalls, la bellesa dels turons amb els roures pènols i els pollancres, els camps de fajol i les anades i tornades del rector dalt del ruc...
Tal com preveia el Pla, i per tal de mantenir la producció, la feina es feia en cadena. Un cop el pollancre era perfilat pel mestre pollancrer, aquest passava l’obra al mestre turoner, que donava la dimensió de camp visual. El seguia el mestre figurer, que tant instal·lava un rector dalt d’un ruc com un pagès tornant de mercat, o un pastor tocant el flabiol. A continuació venia el mestre fajoler que tapava tots els forats buits, plantava quatre roselles i passava l’obra al mestre signador, que posava una signatura vistosa al marge inferior dret del quadre, el datava, i el passava a l’assecador central de l’Escola. Per a l’Escola i, consegüentment, per al Pla Savalls, tot eren flors i violes. Les dificultats de transport —tan freqüents en aquella època— se solucionaren fent una cadena humana que des de la Fageda fins a Besalú transportava els quadres de mà en mà, solucionant d’aquesta manera l’atur i escampant la prosperitat a totes les llars.
Però una nova crisi amenaçava la continuïtat del Pla. Amb les escales i la jardineria vaticana de Sant Esteve enllestides i a punt d’inaugurar-se, Ferrer es pogué concentrar en les fórmules matemàtiques de la psicoestètica històrica, i s’adonà a temps del perill que es perfilava a l’horitzó. Esparverat, convocà una reunió a la qual assistiren el bisbe Torras i Bages, l’alcalde d’Olot, el director de l’Escola i d’altres personalitats de major o menor relleu per al bon govern de la ciutat i del Principat.
—Senyors —digué Ferrer—, la situació és greu, i a fora fa un fred que pela.
—Potser si el senyor rector encengués l’estufa i els llums, ens descongelaríem i a la vegada ens podríem veure les cares. —Digué Torras i Bages, irritat.
—Com els he dit, la situació és greu, i tots els branquillons que teníem de reserva els hem hagut d’utilitzar per il·luminar l’entrada a l’Exposició Regional Olotina de Belles Arts i indústries. Pel que fa a la llum, millor deixar les coses com estan, a la penombra.
—Però rector, què és el que funciona malament? —digué l’alcalde d’Olot— Hem seguit el Pla Savalls, fent les oportunes correccions. Berga i Boix és director de l’Escola i el renom dels seus mestres i deixebles ultrapassa les fronteres de l’Occident conegut. Hem fundat l’Institut Olotí de les Arts, les Ciències i la Indústria, i hem fet l’Exposició Regional Olotina de Belles Arts. A més, hem creat el Centre Catòlic i tenim els obrers entretinguts sota l’advocació de la Sagrada Família. Els escolapis ja tenen col·legi que, de fet, és l’únic. L’Art Cristià, a més de ser negoci, expandeix la figura —idíl·lica i incorrupta— més enllà dels mars. El setmanari «La Comarca Leal» és el més venut, admirat i temut de tots els que es fan a Olot, i com vostè sap molt bé, ja tenim instal·lades a Olot les, Carmelites, vostè mateix ha posat l’hàbit a les Germanes Josephines i ha creat la secció masculina de les Conferències de Sant Vicenç de Paul, ha beneït l’església de Nostra Senyora del Portal, la capella de Sant Roc, la del Montsacopa, l’església dels Caputxins, ha restablert el Venerable Tercer Orde de Penitència de St. Francesc d’Assis, i les obres d’enjardinament i les escales de l’església de Sant Esteve, que vostè dirigeix, estan a punt d’acabar-se...
—Senyor batlle, vós només sou l’alcalde, no pinteu res. Per aquesta raó, teniu molt pocs elements de judici per valorar la crisi que ens envolta.
—Cert, només sou l’Alcalde —assentí Torras i Bages.
—En el Pla Savalls la figura de l’alcalde és merament decorativa —continuà Ferrer— un càrrec temporal i sense continuïtat. No té la importància de la direcció de l’Escola, ni tan sols de la Rectoria ni de tants altres punts bàsics de decisió psicoestètica - històrica. A més, sou l’únic dels ací presents que heu estat «escollit» pel poble el qual tot i essent dirigit, al cap i a la fi, és aliè al nostre projecte.
—Bé, jo pensava que...
—Silenci, alcalde, de cara a la paret! —bramà Ferrer mentre l’alcalde assumia el seu paper agenollant-se, braços en creu. A les mans sostenia l’edició manuscrita de les «Bases de Manresa».
—Rucs. Necessitem rucs. El ruc català serà un bé escàs i molt buscat, ben aviat. La solució d’aquesta crisi només serà possible si invertim totes les nostres finances comprant rucs.
