L'Escola
— V.M.
En incrementar-me la producció, s’havien establert les condicions necessàries per a l’especialització. Milers de carlins, tant nacionals com estrangers, ocupaven les plantes superiors de l’Escola, tots ells dedicats a una matèria específica. La importància de la Càtedra de Signatura Aplicada parla per ella mateixa. Ocupava tota la primera planta i constrets en una triple filera s’acumulaven més de 8.000 alumnes del sempre difícil art de la còpia signada.
Primavera del 1922. Pels camins que porten a Sant Aniol d’Aguja cavalca el rector Ferrer dalt d’un ruc. Al seu costat, el director de l’Escola i l’alcalde d’Olot. Tornen del Vaticà, on han anat a obrir un compte en el IOC (Institut d’Obres Carlines) amb els diners ingressats gràcies a la plusvàlua obtinguda per la venda de rucs als contendents de la I Gran Guerra.
El paisatge aspre d’aquestes contrades invitava a la meditació. Ferrer mira el rellotge, les dotze en punt. S’atura la comitiva i agenollats a redós d’una romeguera i amb el sol primaveral escalfant les boines, tots tres s’uneixen per entonar l’Àngelus.
—L’Àngel del Senyor s’aparegué a...
—Ferrer, Ferrer..., el teu rellotge s’avança. Tot just són dos quarts d’onze del matí...
Ferrer es queda extasiat en reconèixer la veu de la Lliberada, aixeca els ulls al cel i, enlluernat pel sol, comprengué que havia arribat l’hora de la revelació. Amb els ulls mig tancats i adreçant-se a unes branques de ginebró en comptes dels seus companys, digué:
—Caríssims germans, sento haver d’abandonar-vos en aquests moments, en els quals la quietud del benestar pot provocar relaxació i incubar altres malalties difícils de guarir. Sento més no haver pogut culminar l’obra més gran que m’ha estat encomanada, després de l’arranjament de les escales de Sant Esteve: el control de la trajectòria de l’Escola i, a través d’ella, de tots els estaments socials, fins a arribar al ple adveniment d’un carlisme més carlista encara.
L’alcalde d’Olot badallava ostensiblement. El director de l’Escola prenia uns apunts del rector parlant al ginebró. Ferrer continuava la seva explicació:
—Germans, sé que no tornaré a veure com els coloms deixen anar alegrement els seus excrements sobre les escales de Sant Esteve. Per, tant, vosaltres sereu els notaris del meu testament, que ha d’ésser un testament sacramental. Escolteu-lo atentament, perquè haureu de repetir-lo a l’altar del Roser.
Vosaltres ja ho sabeu. L’Escola d’Olot és falsa. La seva pintura és real, els pintors que la fan també ho són, els qui signen les obres també són artistes a la seva manera. És l’Escola, la que és falsa. Per què? Perquè tothom és capaç de creure’s la seva estructura, la seva línia, i ningú no dubtarà mai de la qualitat dels seus mestres i de les seves obres. Passaran pel davant i veuran una venerable institució consagrada al foment d’allò que ens és genèticament necessari: el paisatge i la figura, ambdós idíl·lics i incorruptes.
És tan evident la seva finalitat, que mai no pensaran que l’Escola i les seves obres no són més que l’instrument del Pla Savalls per limitar el temps de domini del liberalisme socialista i democràtic, i retornar a la nostra societat el lloc que li pertoca dins de l’ordenament carlí natural.
Per aquesta raó, senyor alcalde, hem decidit que el poble el triï a vostè, un individu prou cretí i estrafolari, per a rodejar-se d’ineptes, capaços d’actuar en conseqüència amb les seves limitacions i, així, atreure’s l’atenció de la societat que viurà feliç pensant que són vostès els qui manen i s’oblidarà de nosaltres, els autèntics dipositaris del poder. Aquesta condició, desviar amb ineptes l’atenció del veritable poder, l’hem aplicada amb èxit a tots els centres de poder visibles. Inclosa també la necessitat que hem fabricat, que la societat ha de governar-se per òrgans descentralitzats, democràticament escollits i per als quals triem i hi posem els més incapaços i ineptes, com vostè, però estèticament més presentables.
L’Escola continuarà la seva trajectòria. Jo, personalment, m’he ocupat de definir la marxa de la psicoestètica històrica del Pla Savalls i he traçat una línia que vosaltres us ocupareu de seguir. Un cop consolidada l’acceptació natural per la societat de l’obra paisatgística, i acceptades i valorades les obres signades pels mestres, la funció introductòria de la psicoestètica s’ha acabat. Només falta consolidar l’ocupació del poder històric. Fins ara ens limitàvem a posar cretins en els llocs de poder visibles per desviar l’atenció dels veritables centres de poder; també creàvem la necessitat de crear llocs de poder falsos, així com crear les falses necessitats que acte seguit necessitaran falsos solucionadors de falses necessitats, que són els qui només nosaltres estem en condicions de proporcionar.
Ara hem de fer un pas més. Hem de crear els catalitzadors. Hem d’educar, dirigir i instal·lar en els llocs de poder figures que haurem creat de bell antuvi. Persones que aglutinaran el fals poder amb el veritable poder i que seran dels nostres, en definitiva. Aquesta és la tasca que us pertocarà dur a terme els propers anys: preparar, programar i assolir el ple domini social. Fet això l’adveniment d’un carlisme més carlista encara i més indestructible serà una realitat en aquesta terra...
Així parlava Ferrer mentre l’alè vital se li escapava pels botons de la sotana i s’enlairava per sobre d’aquella escena pessebrística. El director de l’Escola i l’alcalde, muts i corpresos per l’emoció del moment, tenien els ulls fixats en una filera de formigues que, pujant de Sadernes, segurament acabarien el seu camí a França.
—Vindran temps difícils, i així és escrit al Pla Savalls, del qual jo us faig dipositaris. Com deveu recordar, aquests dies al Vaticà m’heu vist sovint parlant amb aquell frare austríac, tan versat en lleis, que es diu Mendel, i gràcies a ell he trobat l’última anella per a arribar a la perfecció estètica - històrica. Després d’aconseguir la perfecta simbiosi artística, produint obres que inculquen el missatge carlí subliminalment, a través del paisatge i de la figura idíl·lics i incorruptes, no hem estat capaços de crear amb els nostres mitjans, el Legítim, la persona que ha d’utilitzar els valors conculcats pel missatge per a reconduir la societat. Per aquesta raó instal·lem ineptes arreu, i els utilitzem per a continuar manant. Aquest tal Mendel, tot essent carlí d’adopció, ha establert una teoria que ens permetria crear, abans inclús dels setanta anys que falten per a l’acompliment del Pla Savalls, la figura del Legítim, de l’Únic, de l’Autèntic. És tan llarg d’explicar que m’he pres la molèstia de redactar un petit manual d’instruccions sobre la genètica, la bioestètica i la clonació artístiques en hendecasíl·labs. La rima és fàcil i no tindreu cap problema quan el recitareu en la reunió del consell de l’Escola. Amb els diners que hem ingressat en el IOC, aneu fent transferències a la Banca Dorca d’Olot que, a més d’ésser destinada a més alts fins, no fallirà fins als anys vuitanta. L’interès és d’un 23%, per tant, tan raonable que us permetrà instal·lar un laboratori de manipulació genètica i d’ací a uns anys tenir no un, ni dos, ni cinc, sinó milers de Legítims disposats a ocupar qualsevol lloc de poder sense ésser necessàriament cretins de naixement. L’eficàcia d’aquesta fase del Pla Savalls reposa en el més absolut secret. Us deixo. Un parell de quilòmetres més avall trobareu l’hostal. Us aconsello brou bufat amb un polsim de farro. La pubilla té una mà excel·lent per a les coses de la cuina. Adeu-siau.
Senzillament, tal com havia viscut, s’acomiadà del director de l’Escola i de l’alcalde. Aquests, adonant-se de la solemnitat del moment, es posaren les boines i pujant als rucs digueren a duo:
—Ferrer, Ferrer... Què els hem de dir a les Germanes Josephines?
Ferrer, que ja era al mig del bosquet de ginebrons seguint les passes de la Lliberada que jugava a cuit amagat, s’aturà pensatiu i abans de continuar endinsant-se en el bosquet cridà:
—Digueu-los que ja seria hora que es deixessin d’esnobismes afrancesats i normalitzessin el seu nom.
