INTRÈPIDS INTERLUDIS
 
El doctor Rossell

— V.M.

  El 14 d’abril de 1931 es va viure a Olot amb un aire de «déjà vu». La ciutat feia anys que esperava que En Macià fes alguna cosa, des que s’havia quedat encallat a Prats de Molló el novembre de 1926, sense haver reeixit a convertir Olot en punta de llança i capital de la Catalunya lliure.
 —Té una retirada amb en Francesc Savalls...
 —Sí, però el General Savalls se’n va sortir durant quatre anys, i ell no va aguantar ni quatre dies...
  Una setmana més tard, després d’haver escoltat per la ràdio les proclamacions successives de la República de Catalunya, de l’Estat Català, de la Federació de Repúbliques Ibèriques, de la República Espanyola i de la Generalitat de Catalunya, hi havia comentaris per a tots els gustos.
 —En Macià ha ocupat Portugal!
 —No, home, no, és la F.A.I. que ho ha fet; al coronel Macià l’han ascendit a General de la Generalitat. A l’Escola de Belles Arts, el director s’adreçava al grup de prohoms carlins que vetllaven per la implantació del Pla Savalls:
 —Senyors, s’estan donant les condicions objectives que preveu el Pla. El darrer monarca de la dinastia usurpadora ha acceptat el seu destronament. Al mateix temps, a Catalunya restaurem una vella institució d’arrel monàrquica. Nosaltres vetllarem per la seva millora i pel perfeccionament genètic dels successius presidents. Té la paraula el Sr. rector.
 —En aquests moments de prova hem de fomentar més que mai la figura i el paisatge tradicionals, ambdós incorruptes i idíl·lics. Si calen diners, manarem al batlle que n’esquitxi. I, per a la millora progressiva dels presidents, comptem amb el científic que va recollir el mestratge del pare austríac Johan Mendel i que va ajudar el meu predecessor, el rector Ferrer, a millorar la raça dels burros catalans: el veterinari i biogenètic Pere Màrtir Rossell i Vilà. Ell ens explicarà el seu projecte.
 El Doctor Rossell s’acostava a la cinquantena. La seva dedicació a la Causa l’havia fet defugir les frivolitats de la vida acadèmica, com per exemple el Premi Nobel. Les seves recerques havien assolit una fecunda síntesi. Després del seu tractat antropològic sobre la raça humana i de la seva obra magna «Zootècnia de la raça asinal catalana»», havia perfectit la Llei de la Dominància de Mendel. Gràcies a ell, es va poder establir més tard un famós laboratori de clonatges a la Vall de Bianya. Prengué la paraula.
 —Després d’haver assolit que els burros catalans siguin els més grossos del món, no tindré cap problema amb el clonatge dels presidents. Tinc una cèl·lula del llavi de Pau Claris, que era enganxada en un robí del seu calze, i he arreplegat una estella d’os d’En Joan Pere Fontanella, que ja sé que només fou conseller en Cap, però que té uns gens molt garrotxins i de caràcter dominant. Aquests dos clons donaran sentit religiós, parsimònia i seny a aquest vell esbojarrat que tenim per president. Després, anirem clonant els presidents que el succeiran. El primer objectiu és que els presidents morin en l’exercici del seu càrrec, requisit bàsicament monàrquic. El segon objectiu és establir un procés de dominància creixent que permeti crear una línia de gens que ens donin el president ideal per a 1992. Quan jo falti, hauré deixat establert el meu mètode de clonatge, i un equip de científics que el continuaran aplicant.
 Som a finals de novembre de 1975. A Saint Martin-le-Beau el most es va fent vi al celler. El director de l’Escola i el veterinari en Cap de l’equip de clonatges n’estan fent un tast amb el Molt Honorable president de la Generalitat.
 —Sr. president, perdoneu-nos per venir sense cap mossèn, però després d’aquest nefast Concili tots s’entesten a no vestir amb sotana i estan impresentables.
 —Valoro com cal la vostra preocupació per la vestimenta. La vostra corbata té un brodat de molt bon gust.
 —És l’escut del Legítim. Sr. president, si us sembla passem a l’objecte de la nostra visita. Ja falta poc perquè torneu a Catalunya, abjureu del vostre republicanisme, rebeu un títol nobiliari i prenguem una cèl·lula del vostre cos.
 —Jo soc republicà de tota la vida, com el poble de Catalunya el qual represento.
 —Sr. president, durant els darrers quaranta anys hi ha hagut grans canvis. El poble és monàrquic, però no ho sap.
 —Jo puc fer sortir un milió de persones al carrer. Els no explicaré tot i ja veurem si són o no són monàrquics.
 —Sr. president, no hi teniu res a fer. Tots ells tenen penjat a la saleta un quadre d’Olot, idíl·lic i incorrupte.
 —Em dono. Però no vull cap títol nobiliari, ni tan sols el de Comte de Barcelona.
 —Sr. president, Sa Majestat Joan CARLES us farà l’honor d’un marquesat, talment com si fóssiu un pintor, el millor de tots, Salvador Dalí, que abans també anava esgarriat com vós i el vostre republicanisme, però que ara s’ha convertit als valors tradicionals.
 —Això és diferent. Acceptaré el marquesat. Però no toleraré que us endugueu cap part del meu cos.
 —Sr. president, es tracta només d’una cèl·lula, per tal de clonar «in vita» el vostre successor a la Presidència de la Generalitat. Serà l’home que culminarà el Pla Savalls. L’omnifactor de tots els designis previstos per al 1992. El qui accedirà a la Presidència de les Regions d’Europa i ensenyarà els europeus a ésser encara més carlins.
 —D’acord, però jo triaré el bocí que us endureu. El vostre mètode genètic és acumulatiu, però jo vull tenir més talla que el meu successor. No vull que em depassi l’ungla del dit gros del peu; per tant, prendreu una cèl·lula d’ungla del dit xic. Ell no hi perdrà pas res. El darrer Emperador d’Occident, Napoleó, també fou baixet i fill d’una nació oprimida.
 Clausura dels Jocs Olímpics d’Estiu de 1992. L’estadi és ple de gom a gom de gent vinguda de tot el món. El president de la Generalitat puja al pòdium. Traspua un alt nivell polític i mental malgrat la curta talla física. Enceta el discurs de cloenda enmig d’una gran expectació.
 —Ciutadans i ciutadanes del món: En política, l'important és guanyar i impedir que hi participin els altres. Malgrat la cega obstrucció dels qui ja sabem, durant el meu tercer mandat vaig assolir la fita fonamental del meu programa polític: la confecció del Mapa comarcal de Catalunya i la creació dels Consells Comarcals. Després, vaig accedir a la Presidència d’Europa perquè vaig oferir als europeus una il·lusió nova i revolucionària: el Mapa de les 50 regions i de les 2.000 comarques d’Europa!
   Els europeus fan educats murmuris d’assentiment
 —Els europeus no tenim cap dret a ésser egoistes, i per això ofereixo al Món la implantació claus en mà d’aquest mètode de govern. Ciutadans i ciutadanes del Món, en l’adveniment de l’Era d’Aquari, llanço la meva candidatura a la Presidència de les Nacions Unides per tal de confeccionar el Mapa de les 1.000 regions i de les 40.000 comarques del Món. Per als 40.000 Consells Comarcals caldran uns 800.000 dirigents, que seran preparats i clonats pels nostres veterinaris. Aquests dirigents tindran cura de la implantació dels valors tradicionals de la figura i del paisatge, ambdós idíl·lics i incorruptes.
   Aplaudiments delirants dels ciutadans de tot el Món.
 —Ciutadans i ciutadanes del Món, aneu i escampeu la bona nova del Meu adveniment, expliqueu als vostres conciutadans les meravelles carlines que els vostres ulls han vist i les vostres orelles han escoltat durant la vostra estada a Catalunya.
 —Perquè Catalunya, Europa i el Món seran clonats per Mi i tal com Jo, o no seran.