La revelació del misteri
— Umbert Ec
L‘abril de 1875, després d’haver infligit el mes anterior una gran derrota a la Botifarra, a l’Hostal de La Corda, al general Arsenio Martínez de Campos i a en Deu republicà, el general Savalls ho celebrava anant a caçar guatlles amb botet tot sovint.
Un vespre, tornant del Pla de Riudaura, quan ja arribava a l’Hostal de La Corda, veié una resplendor que envoltava el pal del paller que era al costat de l’Hostal.
—Un foc follet o un altre il·luminat que es pensa que ell és el pal de paller d’alguna cosa? - pensà mordaçment el capitost carlí.
—Savalls, soc la Lliurada, —digué una veu, mentre la resplendor es concretava en una figura femenina.
—Vens a lliurar-te a mi? —digué Savalls sorprès— Si ets una estreta.
—Savalls, no blasfemis davant de la Serva dels serfs de Déu. He descendit a tu per donar testimoni de la meva Fè i revelar-te el Misteri de la Victòria Carlina definitiva.
—No és cap misteri.—replicà Savalls amb lògica matemàtica— Un capot de botifarra, havent contrat, recontrat i fet Sant Vicenç, sempre són 576 punts.
—Savalls, soc missatgera de la Cort Celestial i et mereixes que et piqui la cresta.
—Qui ets tú per donar-me missatges a mi, Capità General de Catalunya, Marquès d’Alpens, vencedor del general Nouvilas a la batalla del Toix?
—Soc el model d’obreres cristianes.
—De quin ram?
—Tèxtil, oficiala filadora.
—Jo només em faig amb aristòcrates. I m’entenc forca bé amb camperoles i hostaleres. Però de filadora no n’he filada mai cap. Si de cas, alguna modisteta.
—Savalls, Savalls, sembla que no sàpigues que seràs mesurat. I els teus pecats seran comptats, contrats i recontrats si no escoltes el meu missatge.
—Doncs engega’l. Però no cridis, que m’espantaràs les guatlles.
La Lliurada va adoptar un posat greu, molt escaient per a impartir missatges profètics. Savalls, amb un somriure sorneguer, feia com qui se l’escoltava.
—Savalls, escolta’m bé, perquè només ho diré una vegada. Aquell qui és t’ha escollit per a comandar les forces carlines cap a la Victòria definitiva.
—Això ja ho estic fent. Tampoc no és cap Misteri
—Calla d’un cop —exclamà la Lliurada, exasperada— Ho has estat fent tot al revés! Tu has de dur els exèrcits carlins a la desfeta. Després, et dedicaràs a la investigació científica, crearàs la Psicoestètica Històrica, promouràs Escoles de Belles Arts, difondràs la Figura i el Paisatge, ambdós idíl·lics i incorruptes, i implantaràs la nova Fè monàrquica de la pintura com a portadora de valors eterns. La teva vida...
Savalls quedà tan bocabadat i esbalaït, que es va perdre un bon tros de la profecia. Tornà en sí quan la lliurada ja acabava.
...i aquesta és la Revelació del Misteri de la Victòria Carlina definitiva. Finalment has sabut callar. El silenci i el recolliment són l'estat correcte per a rebre la Revelació. Adeu.
Savalls intentà replicar, però estava sense esma i fou incapaç d’embarbollar res. La Lliurada desaparegué i Savalls, mig estabornit, s’adreçà cap a l’Hostal de la Corda. Tristany, que sempre sopava aviat, feia la digestió mentre escoltava Un concert d’oboè executat pel tocador de Vidrà Joaquim Raimon Soler. Es va mirar en Savalls amb un aire fumeta.
—Aquesta no l’heu pas haguda.
—Era una guatlla molt esquerpa.
—Era esquerpa, però no era cap guatlla. Jo també l'he vista. Què us ha dit?
—Bestieses, general, bestieses. Diu unes coses que us deixen de pedra. Vindran dies de corrupció liberal que les dones voldran manar sempre. Aquesta marreca, que es pensa que és carlina, treballava a una fàbrica i ara s’atreveix a donar-me instruccions. I qui me les dóna, no tan sols és una dona, sinó que és d’un rang molt inferior al meu.
—Dieu molt bé, general. El meu oncle, el canonge Benet, que també era General, només s’aconsellava i es confessava amb capellans que fossin canonges com a mínim.
—Doncs estic ben cardat. Amb qui m’he d’aconsellar jo?
—Per què no consulteu amb el doctor Masmitjà? Va renunciar al Bisbat de Girona. És general-Fundador de la Congregació de Filles del Santíssim i Immaculat Cor de Maria. I era el confessor de la Lliurada Ferrarons i del seu pare.
—Bon acudit! —digué Savalls, alleujat— Que un escamot entri a Olot i em dugui el doctor Masmitjà! Aquest no és cap xitxarel·lo i li reconec grau de general.
Va fer quatre passes cap a l’hostal i s‘aturà de sobte.
—Encara que ja veurem com s’ho fa per explicar-me el Misteri de la Pintura.
Un reguitzell de trets i algunes canonades trencaren la seva dissertació. El General Huguet arribava al galop.
—Retirada, retirada! Els liberals ens ataquen amb forces superiors! Hauríem de recular cap a Riudaura i Vidrà.
—D’acord... som-hi —digué Savalls— Però encara tenim temps perfer el darrer toc. Hostalera, porta una gerra de vi!.
I, mentre pujaven cap a Osona, el seu rostre es va contraure en una ganyota de fàstic.
—Ecs, pintura!
