Cimera de traïdors a Surrey
— Umbert Ec
En Savalls va arribar a primera hora de la tarda i encara estava marejat pel viatge en vaixell des de Calais fins a Dover. El majordom l’introduí a presència d’en Cabrera.
—El general al Cabrera, I presume? —inquirí Savalls.
—Yes —contestà Cabrera— Com està la Marquesa d’Alpens?
—Bé. A Niça. Parant la panxa al sol. I la Marquesa del Ter? Què fa?
—Oh, bé. Per aquí i per allà. Ella és jove. Ja compreneu.
—Oh, òbviament —digué Savalls, que no comprenia res— I vós?
—Malament. Ja veieu. Reuma Gota. Ferides. I he de prendre aquesta bassofia d’herbes —Cabrera mostrà amb despreci la seva tassa de tè— I vós?
—Organitzant coses. Veig en Tristany a Lorda. I quan soc a el lmperi austríac vaig a Brno a visitar el meu amic Mendel, que m’ensenya les seves plantacions de pèsols.
—Brno! —digué amb dificultat Cabrera— Un mot impronunciable. I de salut... Què?
—Bé. Però. Ara estic marejat per la travessia del canal. Malparit de mar!
—Ep, —observà Cabrera— que mon pare era mariner!
—Perdoneu-me Don Ramón —s’excusà amb exquisida cortesia Savalls— us comprenc perfectament. El meu pare era pagès. I jo també.
—Doncs potser que celebrem que tots dos som de poble i a vore si vos passa lo mareig, Don Francesc. Tinc un Oporto que hi canten los àngels.
Cabrera feu retirar el servei del te i feu dur unes botelles del seu millor Oporto, sota la mirada de desaprovació del majordom. Savalls se n’empassà una copa sense ni respirar i anà per la segona.
—Ah, això I revifa un mor —sospirà amb satisfacció— Però m’hi jugo qualsevol cosa que després d’un parell de botelles t’has de quedar com enfitat.
—I bé, general, vos puc ajudar d’alguna manera? —preguntà Cabrera.
—Ja us vaig fer dir que necessito el vostre consell. M’he proposat crear un moviment de masses carlines, però estic desconcertat. Els enviats de l‘Altíssim estan obsessionats amb la pintura i no deixen gaire camp a un home d’acció com jo. L’Emperador d’Àustria vol que m’estigui quiet i el mateix Papa, quan vaig tornar fa poc a Roma, em va rebre amb fredor, com si jo no hagués defensat el Vaticà contra els liberals italians!
—Doncs aneu dat, amic meu, perquè a mi em passa igual. Però jo soc més vell que vós i sé per què. Ens falta nissaga. Som sobrevinguts. Un rei o un noble no han de demostrar res. Carles V es pogué permetre ser un indecís tota la vida. Carles VI fou un frívol i Carles Vll un impacient. Los nobles de la meua terra que s'aixecaren el 1833 fracassaren tots, però ningú no els ha retret mai res. Vós i jo som de poble i, malgrat que les nostres victòries ara passem per traïdors. No sé si m'explico —conclogué Cabrera, amb masoquisme.
—Això que dieu m'entristeix. Certament, l'únic qualificatiu que tothom ha trobat encertat per a Carles V és el de «más bondadoso de los Monarcas». Els seus successors encara no han estat qualificats, i començo a trobar aquest vi pastós —afegí Savalls, que ja s'havia xarrupat una botella ell tot sol.
—Doncs ara tastarem un Empordà novell, en honor vostre, que segur que us refrescarà la gola i ens aclarirà los pensaments.
En efecte, després d’uns quants gots de vi es veieren amb cor d’afrontar de nou els problemes del carlisme.
Veieu Savalls, —opinà Cabrera amb encert— vós i jo passem per traïdors perquè volem la victòria absoluta. Som absolutistes. I, com que sabíem que la victòria absoluta era impossible, hem preferit esperar. Lo carlisme, que és permanent, no ha de tenir por del pas del temps.
—Permeteu-me que discrepi general... —tallà Savalls amb respecte— Quan jo vaig plegar estava a punt de guanyar.
—Oh, sí! Teniu raó. —admeté Cabrera— Però això no invalida lo meu argument. Jo també vaig estar a punt de guanyar. Vós podíeu haver guanyat la guerra a Catalunya. I també podíem guanyar al Nord. I si voleu, també podíem guanyar a tota Espanya. Però la victòria absoluta ha de ser mundial. Hauríem pogut capgirar la República Francesa? I... Què me'n dieu de totes les repúbliques americanes?
Savalls restà aclaparat per la clarividència dels arguments de Cabrera. I això el dugué a un nou aspecte de la qüestió.
—Així, la vostra opinió ve a coincidir amb la de la Revelació del Misteri de la Victòria Carlina Definitiva!
—Sí, encara que per altres raons. Crec en la Victòria d’ací a molt de temps, tot i que també crec que les vostres aparicions poden ser falses.
—Falses! —cridà Savalls, escandalitzat— N’he tingut dues, a falta d’una. Vaig fer tot el que em varen ordenar, fins i tot les Escoles de Belles Arts. Què dirà la Història de mi?
—Dirà que sou un geni. Lo significat de les aparicions és correcte. Però després d‘una gran tensió, d’una gran fatiga, en temps de guerra, és fàcil tenir visions. Jo mateix, ara que visc aquí ben descansat, n’he tingut alguna després d’abusar d’un licor molt bo que fan los escocesos. Per cert, ja que heu parlat de pintura... Voleu que vos ensenyi la meua pinacoteca?
—Pinacoquè? —preguntà amb interès Savalls.
—Pinacoteca. Pintura. Quadres de família. Paisatges. Cavalls...
—Ecs, no! —exclamà amb horror Savalls— Però m’agradaria veure els vostres cavalls
—Ben dit! —assentí Cabrera— I pel camí passarem pel celler i prendrem algunes mostres de wiskey.
Després d’agafar cadascun una botella del celler, se n’anaren a les corts i Savalls quedà meravellat davant d’una euga baia de tres anys.
—Monteu-la si voleu —oferí Cabrera— Jo vos acompanyaré amb aquell cavall. I em posaré la boina i la capa que duia a les batalles.
—Al capvespre, Lady Katherine sortia de la cabana del bosc, posant-se bé els farbalans. De la llunyania arribaven els càntics de taverna dels dos generals embriacs.
...El desembre congelat
m’ha glaçat la fava.
Abril de flors coronat
me la revifava...
—Savalls! —cridà amb entusiasme Cabrera— Aqueixa trobada amb vós és molt millor que la que tinguí amb lo general Prim!
—Sou molt amable, general. ¿Què tenia de mal en Prim?
—En Prim? Ha, ha, ha —rigué estrepitosament Cabrera— En Prim res. Era lo lloc. I la beguda. Mos varem aplegar a França, a Vichy. I en lloc de tastar los caldos francesos beguérem aigua tota l’estona!
—El vi és millor! —cridà Savalls— Ja veig la Lliurada! Visca l’absolutisme!
—Ser absolutista o ser no-absolutista —baladrejà Cabrera, fent encabritar el seu cavall. That is the question!- cridà
Savalls, galopant frenèticament per la gespa impecable —Lliurada, que t’empaito!
—Jo veig la Verge de la Cinta!- exclamà Cabrera amb devoció.
El delicat cutis de Lady Katherine es va arrugar una mica. Va sacsejar amb enuig els seus rínxols d‘or. La seva boqueta virginal es va entreobrir i, entre les seves dents de perla i llavis de robí, en va sortir només una paraula:
—Bastards!
I, amanyagant-se amb delicadesa el seu tendre cul, encetat després de la seva sessió setmanal de disciplina anglesa, secció fuet, que li acabava d’administrar el guardabosc, se n’anà a allitar-se amb el seu amant dels dimecres.
