Desenllaç a Brno
— Umbert Ec
Per tal d’implantar i consolidar el seu moviment de masses carlines, tingué contactes a tot arreu, des de la ciutat més gran al veïnat més menut. Tenia clar que les decisions ben preses sempre ho són des de dalt i, per tant, va establir el moviment al voltant d’homes triats per ell o pels senyors rectors de cada Parròquia o pels directors de les Escoles de Belles Arts
D’aquesta manera, aconseguí que el moviment nasqués i es consolidés com un moviment selecte de líders locals. Amb aquest plantejament el populatxo ja seguiria més tard, encara que no se l’hagués convocat inicialment.
Però Savalls, home capaç i amb talent, s’endinsà en un nou camp que, degut a les seves ocupacions militars, no havia petjat mai abans. Es tractava evidentment, de la vida científica i intel·lectual. Conscient de les discrepàncies conceptuals del carlisme, que ja s’havien manifestat al Congrés de Vevey, decidí convertir-se en el seu primer analista teòric. La primera verificació fou que la indefinició doctrinal del carlisme era l’origen de la seva gran forca, perquè l’únic lligam ferm que li restava era la cohesió unànime al voltant d’un Monarca Legítim indiscutit. La segona constatació fou que la Monarquia era el millor sistema de govern, però els Monarques eren sovint uns desastres.
Savalls sabia per experiència que és suïcida basar un Moviment Legítim en l’atzar estadístic de què el Monarca surti bo. Per cada un de bo en surten nou de dolents .
En un procés acumulatiu de dialèctica legitimista creixent, Savalls tingué l’encertada intuïció de comprendre que només la manipulació genètica de les dinasties podia controlar la qualitat del producte monàrquic. Per a l’estabilitat social de les Monarquies, calia també eliminar el risc que un bon Rei tingués uns mals súbdits, però hagué de descartar el tractament genètic de la xusma per car i perquè la purrialla no tenia moral i es barrejava de qualsevol manera.
En aquest punt, Savalls, malgrat el seu tradicional despreci per l’Art i pels artistes, comprengué per inducció filosòfica tot l’abast de la Figura i el Paisatge ambdós idíl·lics i incorruptes, com a portadors eterns de valors carlins. Aquest genial moment d’il·luminació psicoestètica fou més revelador que les aparicions. La manipulació dels vassalls per l’Art no solament seria barata, sinó també rendible, perquè permetria el finançament del carlisme durant molts anys. Quan tots els proletaris del Món tinguessin un desig de puresa al cor i un quadre carlí a la saleta, l’Adveniment del carlisme seria irreversible.
Aquest era, en síntesi, el que la Història ha conegut posteriorment amb el nom de «Pla Savalls» quan, un alegre matí de 1878, Savalls entrà al monestir que la Congregació dels Agustins Assumpcionistes té a la ciutat provençal de Nimes. En una discreta cel·la l’esperaven el seu vell amic Mendel i el Vicari general Emmanuel d’Alzon. Savalls encetà el tema de dret, anant per feina.
—Hola Johan, —digué a Mendel— M’has de millorar la raça dels Monarques!
—Però Don Francesc... —replicà Mendel— Jo només he treballat amb pèsols.
—Sí —argüí Savalls— però la teva llei de la dominància és universal. Sé molt bé que, durant la meiosi, es produeix la disjunció dels al·lelats d’un gen. Treballa. Sense presses, però treballa!
—Tot primer hauré d’experimentar amb animals. Ho faré amb rates o amb porcs?
—No perdis el temps amb animals corruptes! —ordenà Savalls— Has de començar millorant la raça dels burros catalans! Ja t’enviaré veterinaris i burros! I, tot seguit, podrem començar amb els Monarques! Pensa en l’Egipte i l’exemple històric de les XXIII dinasties de Faraons!
—Burros! —exclamà Mendel— Què diran els científics del Món quan ho sàpiguen?
—Has de mantenir secrets els teus experiments. Hem d’obtenir productes monàrquics idèntics, genèticament vàlids i homologats! Tothom en voldrà!
—Ce qui est bon pour les ânes —ficà cullerada d’Alzon— c’est bon pour les Rois!
—Què hi fa aquest aquí —preguntà Savalls
—Necessita el vostre consell. És un gran provençalista que vol difondre la cultura carlina a la República Francesa.
—Oui. —explicà el vell amic d’en Mistral— La Culture de la Tradition, de Dieu et du Roi
—Doncs que es posi a pintar quadres! —Aconsellà Savalls.
—Mais je ne suis pas un peintre. Je veux faire un journal.
—Cultura carlina amb un diari! Escriure! —exclamà amb despreci Savalls— No us en sortireu pas. I França continuarà republicana d’ací a un segle!
—Je l’appelerai «La Croix». Vive Christ Roi!
—Ja estic fart de tantes bestieses! Me'n vaig! I tu, Johan, a treballar!
—Preneu abans aquest petit present que us he dut, a vós i al vicari general.
—Mais il s’agit que des petits pois! —observà d’Alzon, que de jove havia representat «Mireia» en provençal.
—Bien sur, Monsieur le Vicaire general, —replicà Savalls— même avec dels petits pois on fait de la culture carline!
I així començà a Franca la cultura dels «petits pois».
Molts anys més tard, a la fi de març de 1892, Savalls havia anat al monestir agustinià de Sant Tomàs de Brno a inspeccionar els treballs genètics que duien a terme els successors de Mendel. Els burros catalans ja eren els més grossos del Món i ara hom podia començar la selecció genètica de dirigents carlins abans de començar a manipular les dinasties reials.
Savalls estava inquiet i il·lusionat. El seu moviment de masses carlines s’havia constituït l’any abans amb el nom d’Unió Catalanista i entre els dies 25 i 27 de marc havia tingut lloc una Assemblea a Manresa per a aprovar les Bases polítiques sobre les quals començaria a marxar el moviment. Savalls esperava un missatger d’un moment a l’altre.
Després d’intervenir en la sel·lecció d’uns burros sementals, arribà el general Rafel Tristany que venia de viatge suat i polsós. —general Tristany! —exclamà amb alegria Savalls— Us feia a Lorda! Què us duu per aquí?
—Noves de Manresa. M’han designat missatger. La Unió Catalanista ha encunyat una medalla d’or commemorativa!
—Sí, però, i les Bases?
—En Vayreda ha guanyat un altre Certamen de pintura i hem inaugurat dues acadèmies!
—I les Bases? S’han aprovat?
—Tot va molt bé general, la Unió Catalanista també ha encunyat uns botons de puny d’or dissenyats amb molt de gust!
—general Tristany! ¿Caldrà que us recordi el meu rang perquè em digueu què ha passat amb les Bases?
—Bé. L’Assemblea les ha aprovades totes...
—Totes! —exclamà Savalls amb alegria— Ara ja podré morir tranquil!
—Totes, excepte la segona —aclarí conceptes el general Tristany.
—La de la Monarquia! No! Per què ho va permetre en Torras i Bages?
—Els apolítics de la Renaixença varen dominar l’Assemblea i ara el moviment de masses ha quedat força aigualit
—He treballat la meitat de la meva vida per crear un moviment corrupte! Quin disgust! —exclamà Savalls, passant-se la mà al pit— Quin mal que em fa el cor! Hostalera, porta'm una gerra de vi!
Al cap d’un instant entrà un frare amb una gerra i un got. En Savalls en begué un bon glop i escupi amb fàstic.
—Becus! ¿Què és aquesta porqueria? Sembla pixat calent de cavall!
—És cervesa general. —s’excusà el frare— Aquí no tenim vi
—Ai, que malament que em trobo. I pensar que em puc morir d’un cobriment sense saber el tros de la Revelació de la Lliurada que no vaig escoltar...
—Jo us puc ajudar, general. —el tranquil·litzà Tristany— Recordeu que jo era al porxo de l’Hostal de la Corda?
—Sí. —digué Savalls amb veu feble— Us vaig parlar d’una guatlla per despistar.
—Doncs jo ho vaig presenciar tot. I no vaig veure a la Lliurada en cap moment. Al contrari, vaig veure a l'hostalera, que treia palla del paller i a vós que us agenollàveu i li declaràveu el vostre amor. Després ella va riure i us va dir:
La vostra vida ha de finir
quan no tingueu ni hostalera ni vi.
—El frare! La cervesa! —exclamà Savalls amb terror— Em moro!!
Savalls quedà ert. El general Tristany se’l mirà tendrament, amb una mirada humida.
—Com es diu aquest lloc? —preguntà al frare.
—És el convent de Sant Tomàs de Brno
—Brno, —pronuncià Tristany— Brno... —repetí amb dificultat— Un mot impronunciable. Farem córrer que va morir a Niça fa uns quants anys. Així mantindrem en secret les seves recerques i les del pare Mendel.
Aquest resum dels papers del meu avantpassat il·lustra sobre la discutida personalitat del general Savalls i deixa clara la seva dedicació a la Causa. Mentre s’acosta el centenari de la seva mort i el ple adveniment del carlisme, he de confessar que d’altres informacions que he obtingut hauran d’esperar a ser conegudes pel populatxo fins que el temps i el Legítim ho permetin.
