La conversió de Savalls
— Umbert Ec
Era mitja nit, quan se sentí una veu, mentre una resplendor anava fent-se a l'alcova.
—Savalls, Savalls —cridà la veu amb energia— desperta’t!
En Savalls seguí dormint com si res en el llit policromat d’Olot. La resplendor es concretà en una corpulenta forma femenina, que sacsejà amb violència el llit.
—Qui ets tu —es despertà molest el general— que goses trencar el repòs del guerrer, del Capità general de Catalunya, Marquès d’Alpens, vencedor del general Nouvilas al Toix i del general Martinez Campos a l’Hostal de la Corda?
—Soc Joaquima de Vedruna, generala de la Sagrada Congregació de les Carmelites de la Caritat.
—Ah! —exclamà alleujat en Savalls— Hola Santa! ¿No ens vam trobar a l’Hospital de Berga el 1838?
—Era el 39 i tu un jove molt ardit que lluitava a les ordres del meu fill, el capità Josep Joaquim de Mas i de Vedruna.
—Cert, a la brigada d’en Castells, que ara lluita a les meves ordres.
—Has tingut l’honor de lluitar per tres Monarques i ara has estat escollit per a més altes empreses...
—Mare de Déu de Déu! —exclamà esbufegant en Savalls— Tu també vols que ho deixi tot, ara que estem guanyant, i que em posi a pintar quadres?
—Savalls, no malinterpretis el missatge de l’Altíssim. Els quadres els han de pintar els pintors, els dirigents carlins han de dirigir i tu els has de manar a tots.
—Així es parlà —assentí Savalls satisfet— Però, si jo he de manar ¿en què consisteix el Misteri?
—Això ja t’ho va explicar la Lliurada. Jo he vingut a resoldre’t dubtes. ¿No et volies aconsellar amb el Doctor Masmitjà? Doncs aquí em tens a mi.
—És que no recordo pas tot el que va dir la Lliurada. Em pots aclarir què serà de la meva vida?
—No puc.
—I com ho he de fer per perdre. Una guerra que és impossible de perdre?
—Tu ets el militar; jo només soc una monja.
—I les Escoles de Belles Arts, les he de fer jo mateix?
—És clar que no, tros de soca! Tu has de triar els qui les faran i els qui les dirigiran. Ja no ets un trabucaire, Savalls, has d’aprendre a delegar!
—I quan serà la Victòria carlina definitiva?
—Vols dir que la Lliurada no et va dir l’any? Aquesta vaileta té el cap ple de pardals. L’any de la Victòria serà el començament d’una nova era. El carlisme s’haurà difós gràcies a la figura i el paisatge. I això s’esdevindrà cent anys després de la teva mort.
—Si tinc més dubtes, tornaràs a venir?
—Si tens dubtes, aconsellat amb artistes i sobretot, amb preveres. Jo no sé si tornaré.
—Si m’aconsello amb tanta gent, em sobrarà temps. No podria fer alguna cosa pel meu compte?
—Això m’alarma. No penses pas fer un altre exèrcit?
—Un exèrcit, sí, però desarmat. Un moviment de masses carlines per combatre la corrupció liberal. Més o menys el que es proposava el general Cabrera, però amb més grapa.
—Ja t’adones què corres el risc de no treure ni un sol diputat?
—Ni un de sol? Sí que m’ho poses negre.
—Bé, doncs, diguem que un.
—Migrada ajuda, vàtua Déu! —s’exclamà Savalls— Els enviats celestials només serviu per profetitzar derrotes!
—Tingués en compte que només et garantim ajut en el camp de la Psicoestètica. Me n’haig d’anar, Savalls. L’ectoplasma se m’està descarregant. T’agraeixo que hagis acceptat aquesta càrrega...
—Amb moviment de masses inclòs?
—D’acord, però la responsabilitat serà teva. Ara cal que reposis. Adéu Savalls.
—Gràcies Quima.
El setembre de 1875 el general Savalls s’hostatjava a Can Aulí de Camprodón. Després d’endur-se’n l’artilleria de la Seu d’Urgell, amb el pretext d’atacar Puigcerdà, havia llançat els canons al Segre. Havia enviat de dret a Navarra la columna del general Dorregaray impedint que trenqués el setge de la plaça. Havia fet créixer la desmoralització entre els oficials i la tropa. Olot, Vic, Berga, la Seu, eren perdudes per a la Causa. El seu Pla havia reeixit malgrat el coratge dels carlins.
Ara ja només quedava Camprodon com a darrer reducte. Un vespre, a l’hora de sopar, es va presentar el general Huguet molt excitat.
—general! —va dir sense alè— Hi ha una conspiració per a arrestar-vos, fer-vos un Consell de Guerra sumaríssim i afusellar-vos a la sortida del sol.
—Ira de Déu! —s’exclamà en Savalls amb irreverència— Qui cony t’ha dit això?
—En Josep de Bolós, d’Olot, era amb uns oficials a la cantina de l'hospital i s’han confabulat per apressar-vos aquesta nit, quan esteu dormint.
—Que entremaliat, el noi de can Bolós! Quan érem a Olot, vinga a fer fartaneres per en Tristany i, ara, a mi em vol passar per la pedra. Ja l’arreplegaré
—general! —implorà l’Huguet— No sigueu temerari. Aquesta gent us faran la pell. Hem de fugir!
Poc després, a tall de mitjanit, una petita corrua de cautelosos personatges, amb quatre mules i dos cavalls s’encaminava cap al Coll d’Ares. Mentre anaven pujant, en Savalls es va anar sumint en una terrible depressió, que s'agreujava amb la foscor de la nit. Per la seva ment anaven passant totes les traïdories que havia fet a la Causa perquè la Causa pogués triomfar.
En arribar dalt del coll d’Ares, començava a sortir el sol a la badia de Roses. La comitiva es va deturar. Savalls, cap cot, va regirar el cavall i va contemplar un cop més el clar país. Es va posar a plorar.
—Plora com una dona per allò que no ha sabut defensar com un home —va remugar l’Huguet.
Savalls va començar a sanglotar.
—Adeu, vell Empordà, bressol de ma infantesa. No et veuré més. —Les llàgrimes li mullaven el marcial bigoti i li deixaven tot pansit.
—Adeu-siau turons, per sempre adéu-siau. Planes i rius, és l'hora dels adeus! —Havia anat apujant la veu i ara cridava com un dement.
—General, sobreposeu-vos —el consolà l’Huguet— aviat serem a l’hostal de Prats de Molló i l’hostalera ens durà una gerra de vi.
Aquest pensament va revifar en Savalls en un instant. Tot de cop, la seva aguda intel·ligència va copsar la tasca ingent que encara quedava per fer. Va encarar el cavall cap a França, amb energia, i va ordenar:
—Que vingui tot seguit en Torras i Bages. Tinc feina per ell.
I, quan anaven a començar la baixada, es va recordar que es descuidava quelcom, es va tustar el front i digué:
—Ah, i ordeneu als pintors que es posin a pintar de seguit!
I, ja amb un total domini d’ell mateix i amb una lúcida visió del futur del carlisme, ordenà amb autoritat:
—Ara, a Prats de Molló, i després...
—I després...? - varen preguntar les veus dels acompanyants, fins aquell moment orfes de llum i mancats de guia.
—No en va el nostre Rei es diu Carles de Borbó i d’Àustria-Est. Anirem a l’altre estat muntanyenc carlí. L’Imperi austríac!
