L'incert clonatge dels Legítims en flor
— Umbert Ek
En la reunió s'adoptaren decisions transcendentals per al futur del carlisme, basades en la difusió de l'ideari carlí, el foment de la venda de quadres i la creació d'una gran caixa d'estalvis.
El 1899, el Partit Carlí va publicar el seu projecte d'Estatut d'Autonomia. La infiltració carlina es va anar consolidant en nombroses institucions. A més de la fundació de la Caixa de Pensions, els carlins varen promoure les de la Caixa de la Joventut Seràfica d'Arenys de Mar, la del Centre Parroquial de Torelló, la de la Mare de Déu dels Dolors de Crevillent i la de la Mare de Déu de Montserrat d'Oriola. La infiltració al Cercle Artístic de Sant Lluc va permetre el control d'altres institucions com «Els Amics de l'Art Litúrgic». La creació de la Mancomunitat de Catalunya va donar lloc a una nova forma d'acaparament legal de l'art romànic: les decoracions murals de les esglésies del Pirineu foren arrancades i transportades sobre tela a Barcelona entre 1919 i 1923. Un dia fred de gener de 1924, a la seu de la Mancomunitat de Catalunya... —Vencida toda ilusión democrática, retomamos el control de la institución. —Va afirmar amb contundència l’Excel·lentíssim Sr. D. Alfonso Sala y Argemí futur Conde de Egara.
—Dispensi, Excel·lència. —va protestar amb educació Josep Puig i Cadafalch, que havia substituït a la Presidència a Enric Prat de la Riba, des de la seva mort el 1917— El control l'hem tingut sempre. I els membres de la Mancomunitat no han estat mai elegits per sufragi universal. Jo en puc donar testimoni.
—Por más que la elección haya sido democrática sólo en tercer grado, no deja de ser un pésimo precedente en opinión del General Primo, que es quien manda y quien me ha nombrado Presidente —va afirmar amb orgull Don Alfonso.
—Vostè està molt satisfet perquè ha tingut la previsió de fundar la Unión Monárquica. Però, què serà de mi? He estat clonat per a unes determinades funcions i ara em trobo desplaçat.
—Usted dedíquese a la arquitectura, a hacer cosas como la Casa Martí y a implantar el anuestramiento del gótico sin olvidar la tradición pairal. Sepa que las clonaciones de dirigentes han sido un fracaso hasta ahora, con gran detrimento para la Causa. El veterinario Pedro Mártir Rossell nos lo podrá explicar.
El veterinari olotí Pere Màrtir Rossell i Vilà s'escurà la gargamella. Les seves investigacions sobre els burros catalans havien fet que Prat de la Riba es fixés en ell i l'anomenés cap dels Serveis de Ramaderia de la Mancomunitat. Puig i Cadafalch l'havia ascendit a director dels Serveis de Patologia Animal. Gaudia de la confiança de les altes jerarquies. Va anar de dret al gra.
—Les manipulacions genètiques que els nostres veterinaris han fet fins ara s'han basat en les lleis de Mendel i en haver obtingut la raça de burros més grossos del món. Ens pensàvem que això era una garantia suficient, però el fracàs de les Bases de Manresa ens va fer dubtar. Després, l'Enric Prat de la Riba se'ns va morir quan tot just començava i en Cambó, després de pervertir els joves de la Lliga amb la seva doctrina sobre l'accidentalitat de les formes de govern, ha acabat cometent el pecat suprem: ha abandonat la política voluntàriament.
—I també és un adúlter que ha protegit la destrucció de les normes ortogràfiques de la nostra llengua llemosina —opinà amb autoritat el canonge Collell, que era un decidit antifabrià.
—A més de ser un descregut, quan compra pintura, tria malament –es queixà el pintor Joan llimona, que havia guanyat merescuda fama de guerriller quan, a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907, atacà un nu de Rodin i el llançà a les escombraries.
—Es va oposar a l’autodeterminació de Silèsia del Nord —va denunciar Puig i Cadafalch.
—I va entrar en el govern de Madrid amb l’objectiu de negociar l’Estatut d’Autonomia, però un cop allà se’n va descuidar —va afegir Rossell i Vilà— des d’un punt de vista genètic, i segons les lleis de Mendel és un meiòtic esguerrat...
—No oblidem una virtut que es diu caritat cristiana —suavitzà els atacs el canonge Collell— els seus gustos literaris de vegades són correctes. Va passar unes vacances d’estiu a Maià del Montcal llegint les «Memòries d’Ultratomba» del catòlic monàrquic francès Chateaubriand.
—I tot això. Té res a veure amb mi i amb el meu futur? —va preguntar Puig i Cadafalch, mirant a Don Alfonso, que era qui tenia el poder.
—Des del punt de vista genètic, sí. Havíem preparat a Prat de la Riba perquè tingués una llarga vida, a Cambó perquè tingués un gran sentit del poder i a vós perquè fóssiu un expert en art romànic —resumí en Rossell.
—Y Prat murió joven, Cambó no se averguenza de abandonar el poder y usted es un enamorado del gótico —completà Don Alfonso.
En Puig i Cadafalch es quedà pàl·lid com un paper Carlets.
—Voleu dir que em queda poca vida?
—Tenint en compte que tot ens surt a l’inrevés, em sembla que us en deu quedar molta. Podeu morir a prop dels cent. —li donà esperances en Rossell.
—Y además, siempre nos quedan los burros! —exclamà satisfet Don Alfonso— Con ellos y con la dictadura de Prrimo, el carlismo podrá consolidarse.
—Vendrem més quadres religiosos —digué Llimona
La Caixa s’anirà escampant, —digué el senyor Moragas, director de la Caixa de Pensions, que havia callat fins aquell moment.
—Sí, però...—interrompé Rossell— nosaltres haurem de tornar a començar.
—Empezar? ¿Volver a empezar qué? —interrogà Don Alfonso.
—Els clonatges, excel·lència. Ja es veu que no podem continuar clonant dirigents i equivocant-nos sempre.
—Mare de Déu! —exclamà el canonge Collell— sort que encara no hem començat amb la Casa Reial!
—No hauríem pas fet gaire mal —comentà compungit en llimona— la dinastia és gairebé estèril.
