La crisi de Savalls
— Umbert Ek
Era l’any 6è després de la mort de Savalls i de les Bases de Manresa, 23 anys després de les aparicions de la Lliberata Ferrarons i de Santa Joaquima de Vedruna. Al Palau Episcopal de Vic es reunia el Comitè Secret del Pla Savalls. Prengué la paraula el general Rafel Tristany.
—Amics: aquest infaust any 1898 ens ha dut el traspàs a l’òrbita republicana de les colònies espanyoles del Carib. Per la ineptitud dels militars i polítics liberals s’ha perdut una guerra que nosaltres hauríem guanyat sempre. Calia només combatre la guerrilla de la marimba amb l’antiguerrilla de la Fe, calia donar als cubans un monarca propi de sang reial carlina. I, per a entretenir els malparits dels yankis, només calia enviar una expedició monàrquica als nostres antics feus de Florida, Texas, Arizona, Nou Mèxic i Califòrnia...
—Per dolenta que sigui l’opinió que us mereixen els nord-americans, res no justifica que empreu certes paraules injustificables —el reprengué, cortès però ferm, el pintor Joan Llimona, que era president de la Lliga del Bon Mot.
—Dispenseu, General —explicà el Bisbe Morgades— posarem remei als problemes del Carib quan ens ho puguem permetre. Ara som aquí per a resoldre els nostres i redreçar la marxa del Pla Savalls. Que comenci l’autocrítica en Torras i Bages!
—D’acord amb el pla Savalls, la producció va en augment. Cada dia hi ha més Escoles de Belles Arts, més mestres i més alumnes. Amb la figura i el paisatge, podem fer arribar el nostre missatge legítim a milions de persones. Però les vendes s’han estancat i comencen a baixar. Hem de trobar una sortida a aquest atzucac, imprevist pel gran Savalls
—Doncs, al qui no compri quadres, l’hi obligarem a fer-ho! —amenaçà amb posat ferotge el general Tristany.
—General, vàrem abandonar la violència fa vint-i-dos anys. —observà el Bisbe Morgades, que era un decidit partidari de la Rerum Novarum i de coaccionar amb mètodes subtils— Sabem què passa, però cal que algú ens expliqui per què.
—Ehem, —tossí britànicament Torras i Bages— el canonge Collell creu que aquells dos joves ja estan preparats per a prendre el relleu. Han estat clonats pels nostres veterinaris i condicionats amb una educació especial. L’un és un estudiós del dret i l’altre de les ciències socials
—Relleu? —bramà Tristany— pels collons, el relleu!
—Prou! —cridà en Llimona— Em passo la vida clamant contra la pornografia i la blasfèmia i resulta que són implantades al cor del carlisme!
—General, —calmà els ànims el Bisbe Morgades— heu lluitat en tres guerres al servei de tres Monarques i ja teniu vuitanta-quatre anys. ¿No hauríeu de reposar una mica? Jo també em retiraré i em substituirà un sol home: en Torras i Bages. A vós, que sou insubstituïble, us succeiran dos homes. Crec que és el millor homenatge que se us pot fer
—El millor homenatge seria que m’enterressin a Ardèvol. Però deixaré pas al jovent, perquè la situació se'ns escaparia de les mans. Ah, això sí: el recanvi s’ha de fer a poc a poc
—Naturalment. Ningú no ha parlat de plegar ara mateix. Hem de vigilar la mainada. Que passin!
Torras i Bages feu entrar l’Enric Prat de la Riba i en Francesc Cambó. El primer no era cap jovenet de la primera volada. Tenia vint-i-vuit anys i, entre altres coses, havia sigut secretari de la Unió Catalanista a l’Assemblea de Manresa. En Cambó, en canvi, tenia només vint-i-dos anys i encara servava un aire com de becari. Prengué la paraula en Prat de la Riba.
—Senyors, ens trobem davant d’una crisi d’organització. Les institucions que tenim no serveixen per a vendre l‘Art que produïm. Hem de fer més galeries, sales de subhastes, biennals, exposicions individuals i col·lectives, concursos, premis i certàmens. I hem de crear escoles de marxants. Quant als Museus...
—Què passa amb els Museus? —saltà el Bisbe Morgades, que havia creat els Museus Diocesans de Vic i de Solsona.
—Passa que són mig buits, perquè ja no teniu diners i no podeu seguir espoliant el romànic del Pirineu. Però, com a solució transitòria, proposo que, durant les visites pastorals, aneu canviant les Majestats per sants d’Olot, abans que ens passin al davant els col·leccionistes estrangers.
—Tot això de l’organització està molt bé, —ficà cullerada en Cambó— però si la demanda no atrapa a l’oferta, o no vendrem res, o haurem d'abaixar preus
—Anatema! Aquesta opinió és liberal i impia! —s’ofengué en Llimona, que també era president del Foment de la Pietat Catalana.
—Jo diria que és una opinió utilitària —es defensà en Cambó.
—Utilitària? Voleu dir utilitarista! Aquesta idea l’heu manllevada del protestant anglès Jeremy Bentham, el perniciós demòcrata radical que va dedicar la seva vida a intoxicar els obrers amb el principi hedonista de donar la felicitat més gran possible al major nombre d’homes. Ecs! La vida no és plaer! I la mortificació què? —contraatacà en Llimona, que no perdia cap ocasió de fer apostolat.
—Suposo que el General Tristany creu que és correcte derrotar a l’enemic amb les seves pròpies armes. —adulà en Cambó.
—Voto a Déu! Així es parla —exclamà Tristany. I, adreçant-se a en Llimona, li espetà:— I abans que us torneu a queixar del meu vocabulari, us recordo que tota la meva vida jo he fet coses pel carlisme, mentre que vós sembleu dedicat només a trobar pegues i a impedir que ningú faci res!
Es produí un silenci tens.
—La meva opinió no està en desacord amb la doctrina social de l’Església, diàfanament expressada a les encícliques de Sa Santedat Lleó XIII —mormolà pietosament en Cambó, ensabonant descaradament al Bisbe Morgades i a en Torras i Bages.
—Expliqueu-vos, jove. Vejam on voleu anar a parar —donà la vènia el Bisbe.
—Fins fa poc, les vendes han anat bé perquè col·locàvem les pintures als burgesos, que tenen diners i són receptius al nostre missatge. Quan el mercat burgès va quedant saturat, ens trobem amb el llistó real del carlisme, l’autèntica dificultat, el gran repte: vendre quadres als obrers. Savalls va dir que el triomf del carlisme serà irreversible quan cada proletari tingui un quadre carlí penjat a la saleta. De nosaltres depèn que ens els comprin. Ells per ells no ho faran pas.
—I què cal fer, jove, si es pot saber? —preguntà amb un mal dissimulat interès el pintor Llimona que, dintre de tot, preferia més vendre quadres que no pas no vendre’n.
—És un llarg procés, que durarà fins al 1992. Cal condicionar el populatxo amb l'educació i pel desig d'emular els rics. Mentre no ens donin els seus diners voluntàriament, hem de trobar la manera d'apropiar-nos-els. Són molt estalviadors i cada cop tindran més diners, però estan avesats a enterrar-los sense profit per ningú. És una immensa demanda potencial, que altres intentaran desviar. Ja sabeu: l'augment de la productivitat i l'escurçament de la jornada laboral permetran que comprin vestits i perfums de París, posin banyeres a les seves barraques i ensenyin a llegir els seus fills.
—El General Cabrera no era partidari d’enterrar els diners —rememorà el General Tristany.
—M’heu tret la paraula dels llavis —l’afalagà en Cambó— L’any 1841 ell va promoure la fundació de la primera Caixa d’Estalvis a Sagunt; i el 1885 els carlins valencians varen fundar la de Sogorb, dues experiències que han canalitzat els excedents que deixa la tòfona de Morella.
—Però les caixes són un invent liberal —digué dèbilment en Llimona— La Caixa del Mont de Pietat de Barcelona fou fundada el 1844 per iniciativa del liberal anglòfil Josep Melcior Prat.
—Cert, —concedí en Cambó— però l’aristocràcia barcelonina va revertir la situació i ara en controla el Consell. I us recordo que el 1865 els capellans varen fundar la Caixa de Manresa
—Ja ho entenc —exclamà en Prat de la Riba, que havia guardat silenci assimilant la informació econòmica— Crearem una institució que xuclarà fins al darrer ral de cada obrer. L’organització s’estendrà fins al darrer llogarret i serà la primera d’Europa!
