Legítims en flor
— Umbert Ek
Inspirant-se en les dinasties faraòniques, que foren capdavanteres en la fixació dels caràcters genètics dels monarques, a base del sacríleg sistema de casar-se entre germans, concentrà tota la força del seu poderós intel·lecte a l'estudi de les lleis de Mendel, amb qui havia fet amistat a la cort de l'Imperi Austríac i gràcies a l'ajut del qual aconseguí que els burros catalans fossin els més grans del món. Després d'aquest gran èxit, els veterinaris carlins es dedicaren a clonar genèticament els futurs dirigents, com a pas previ a la millora genètica de la dinastia. Però els escollits varen sortir amb característiques contràries a les desitjades.
—El veterinari olotí Pere Màrtir Rossell i Vilà decidí començar de nou, reprenent els estudis des dels seus inicis, allà on el genial Savalls els havia deixat. Però va sofrir el contratemps d’una mort prematura, quan es trobava en ple període de fecunda creació.
Mentrestant, aprofitant el mantell protector de la dictadura de Primo, la Psicoestètica Històrica imposà implacablement la seva dialèctica. Els artistes carlins varen continuar acaparant medalles als certàmens, concursos, exposicions, biennals i museus. La difusió de l'ideari carlí a través del contingut de les obres d’art continuà sense treva, d’acord amb les profecies. Una de les millors obres de govern de la Generalitat restaurada fou l’edició del “Butlletí dels Museus d’Art de la Generalitat”.
D'altra banda, la doctrina social de l'Església continuà la seva implantació. L'any 1926 havia estat fundada la Caixa d'Estalvis de la Sagrada Família.
Devorada pels excessos democràtics, la Generalitat de Catalunya es va sublevar contra el govern de la República el 6 d'octubre de 1934. Els sediciosos foren endreçats a un vaixell, potser en record de què en Companys havia estat ministre de Marina. Manuel Portela Valladares fou designat president de la Generalitat. En plena crisi, es desenvolupà la crisi de Savalls.
Un boirós matí de febrer de 1935, al Palau de la Generalitat, Don Manuel Portela Valladares estava disfrutant d'allò més un atac de saudade. Tristament alegre, remugava.
—Istos aires e istas humedades non sento morriña dos airiños da miña terra.
—Senyor president —digué amb respecte en Lluís Duran i Ventosa, que havia estat designat conseller de Cultura de la Generalitat— Haureu de fer un esforç i procedir al tràmit que ens ocupa.
—Ay, quién fora en Fonsagrada, sin nadie que le exigiera! —va sospirar Don Manuel.
—Com a gallec que ha conegut al Marquès de Bradomín, heu de complir amb el vostre deure.
—Con lo bien que estaria leyendo os sonetos eróticos do Aretino.
—De tot el que ens ha ofert el govern de Madrid, vós sou el que més s'assembla a un carlí català. Comenceu, si us plau.
—De acuerdo. Pero que alguien me alivie da miña fatiga. Que fable Agustí Duran i Sanpere.
N'Agustí Duran i Sanpere s'aixecà per a començar. Tenia un llarg historial de militància carlina, però havia actuat sempre amb discreció. Quan va fer exploracions arqueològiques a La Valltorta (el Maestrat) es va convertir a les idees de Cabrera. Aplicant-les a la realitat del moment, va promoure una gran xarxa de museus comarcals i fou membre fundador de les Assemblees d'Estudis Comarcals. Era l'home indicat per a temps de crisi.
—Cavallers, estem reunits per obrir aquest sobre lacrat i llegir el testament del veterinari Pere Màrtir Rossell, que s'ha mantingut en secret per què la difusió del seu contingut podria perjudicar a la Causa, segons ell mateix va advertir.
—Es produí un silenci expectant. Els escultors Blay i Clarà, que representaven l'Escola de Belles Arts d'Olot, es varen estarrufar.
—Sentint que s'apropa el final de la meva vida, m'he vist forçat a averiguar les raons dels fracassos dels clonatges de dirigents. En Prat ens va sortir malaltís, en Cambó a hores d'ara ha abandonat dues vegades el poder, el Sr. Puig fa cases molt estranyes...
—Home, pot ser que afluixis —va interrompre en Duran i Ventosa, que era correligionari de tots ells.
—No ho dic jo; ho diu en Rossell. I tu i jo també hem estat clonats. Més avall en diu alguna cosa.
—Doncs proposo que no es llegeixin les al·lusions personals.
—De acuerdo, non las lea, —ordenà Don Manuel que volia acabar aviat.
El testament continua explicant que els veterinaris carlins varen cometre el gravíssim error d'aplicar les lleis de Mendel a partir de l'obra del liberal neerlandès Hugo de Vries, el qual experimentà amb plantes del gènere «Oenothera», infectades pel virus republicà, doncs són d'origen americà, continent on no hi ha cap monarquia.
—En América non existen las Monarquías, —filosofà Don Manuel— pero haberlas, haylas.
—I dins d'aquest sobre més petit —continuà Duran i Sanpere— diu que hi ha l'explicació del gran desastre dels clonatges i una llista de gent mal clonada. Ara l'obrirem.
En aquell moment, s'obrí la porta i entrà un bidell.
—Don Manué. Hay un menzage pa uzté.
—Què hi fa un bidell andalús a la Generalitat? —es va exclamar en Clarà.
—Es militante de base de Esquerra Republicana. Macià le dió el cargo. Es el que gritaba en las Ramblas: Viva Macián, muera Cambón!
—Ezo é! —aclarí el bidell— Que er menzage ez der Legítimo y que dice que no abra er teztamento.
—En efecto —reconegué Don Manuel— Es de Don Alfonso Carlos I
—La meva mare m'explicava que va fer estada a Can Galceran de Sadernes, durant la darrera carlinada —comentà amb enyorament en Blay.
—Doncs haurem de guardar segellat el sobre petit. Jo suggereixo que el guardem amb el cor d'en Macià —proposà en Duran i Sanpere, com a bon necròfag.
—A ustedes los catalanes faltales picardía. Si quieren ocultar algo, tienen que facer salir al escriba para que non conste en acta —aconsellà molt murri en Portela.
—Gracias Don Manuel. No sé lo que haríamos sin usted. —pilotejà en Duran i Ventosa, portant a la pràctica allò de l'accidentalitat de les formes de govern.
—Pues, oficialmente, Nos damos por concluída la reunión.
