El desenllaç de Savalls
— Umbert Ek
L’Art, en principi incomprès pel General Savalls, es revela com l’únic mitjà legítim per a l’accés i el manteniment del poder. Conforme s’apropava la fita històrica del 1992, centenari de les Bases de Manresa i any de l'adveniment del carlisme, ja no hi havia temps per a més crisis de Savalls. L’any 1974, a la Diputació de Barcelona, un home inquiet sentia la necessitat històrica d’encertar el desenllaç.
—Joan Antoni, baixa d’aquesta escala que et faràs mal. —Un esportista no ha de témer les altures. I menys si el seu destí és viure-hi perennement
—No cal que t’arrisquis tant. Pugem al terrat a prendre el sol. Et faré un massatge.
—Després, Bibí, després. Ara he de comprovar si les lletres d’aquesta porta principal es poden canviar.
—Per què no ho fas mirar per un paleta?
—Les decisions importants no es poden delegar mai. He d’estar segur de poder oferir un pacte al president Tarradellas. Ja baixo. Ara t’ho explicaré.
En Joan Antoni Samaranch i Torelló acompanyà la seva muller cap a les estances interiors del Palau de la Diputació, que havia estat de la Generalitat.
—Crec que el president Tarradellas té en el seu poder el testament del veterinari Pere Màrtir Rossell i Vilà. És un document que conté una informació extraordinària sobre moltes persones i potser sobre mi mateix. Qui el tingui acumularà un gran poder.
—I què et fa pensar que en Tarradellas te’l donarà?
—Vaig encarregar una investigació a en Pere Voltes Bou. Creu que el testament és dins la capsa que conté el cor d’en Macià. Segurament en Tarradellas no sap que té el testament, ni quin és el seu poder. I no es tracta que me'l doni per les bones. Faré un gest tan important per a ell, que segur que me'l donarà.
—I si no té el testament o no te’l dóna?
—Faré el gest de tota manera. Canviaré les lletres del Palau de la Diputació i hi posaré Palau de la Generalitat. Després d’això, m’estarà sempre més agraït.
—Ets genial, mon cheri. Però en un assumpte tan important hauries de preveure que en Pere Voltes s’hagi equivocat. No fa mai investigacions de primera mà.
—Diu que va llegir l’acta de la reunió on es va decidir amagar el testament.
—Doncs és millor que consultis amb els supervivents, si n’hi ha.
—Tu sí que ets genial, Bib...
N’Agustí Duran i Sanpere tenia més de vuitanta anys i conservava el cap ben clar. Va estar molt content de rememorar vells temps.
—Teniu raó; consta en acta que jo vaig suggerir que es guardés el testament amb el cor d’en Macià. Però es va prendre l’acord de confiar l’ocultació del testament a la major picardia d’en Portela Valladares. Ningú no sap què en va fer.
En Samaranch es va passar una colla de dies considerant les més versemblants i inversemblants possibilitats.
—On amagaria un savi una fulla? - monologava, parodiant al Pare Brown.
—A un bosc - responia.
—Per tant, hauria de fer capgirar els arxius del Palau. Una feina impossible. I els arxius del notariat? Pot haver-hi una còpia? No. Segur que no. Un document tan important hauria estat trobat i jo ho sabria. En Portela tenia mandra aquell dia. ¿Potser se’l va descuidar en algun lloc i s’ha perdut? No. Això tampoc. Ell no hauria volgut passar a l’Història com l’home que va perdre el document més important del s.XX.
—On amagaria un carlí gallec un document important, un humit dia de boira, sota els efectes d’un atac de morriña? En Samaranch, després de tant donar-hi voltes, va sentir una sobtada necessitat de canviar l’aigua de les olives. Es va adreçar al W.C., remugant tot capficat
—Quin és el lloc més humit i boirós de la casa? Tot de cop ho va veure tan clar, que se li va desviar la pixera a mig fer. El cuixal dels pantalons li va quedar ben xop.
—Aquí! -va exclamar com boig.- Ha de ser aquí.
Sense pensar a cordar-se la bragueta, va sortir pitant a buscar l’escala de mà que havia fet servir per mirar les lletres del portal.
Va enfilar-se fins a la cisterna enlairada del sanitari. A dins, en efecte, hi va trobar un petit paquet, embolicat amb hule i paper encerat, recobert per una capa de calç, que l’aigua de Barcelona havia aportat durant gairebé quaranta anys. Estava excitadíssim.
—Ja el tinc, Bibí. Ja el tinc!
Tancats amb clau dins del dormitori, va obrir el preciós paquet amb mans tremoloses.
—Tot. Hi és tot. Mira què diu aquí:
...no hem tingut cap èxit amb la creació de la raca de burros més grossa del món. El General Savalls, des de la seva infinita saviesa, havia encarregat als veterinaris una raça de burros petits, perquè se’n podrien vendre molts i així es difondria l’ideari carlí!
Ara són tan grossos que en venem poquíssims i, a més a més, ens costa molts de duros mantenir-ne el prestigi. El fracàs dels clonatges és total i sense remei...
—Oh, cheri, quina informació tan valuosa que has obtingut. Això sí que ens farà ascendir a l’escala social.
—Mira, la llista dels mal clonats. Els coneixo a tots i me n'aprofitaré. I jo també hi soc. Em varen clonar perquè fos un desgraciat. És per això que soc un geni. Què diu aquí al final?
...L’Art és l’única legítima font del poder, i el romànic és el més poderós. Qui controli el romànic, controlarà el Món...
—Oh, dear. How exciting. Tu tens els magatzems de les fàbriques plens de romànic!
—Cert, Bibí, cert. I, ara que soc a la Diputació, em quedaré els originals dels frescos de Taüll. Naturalment, deixaré al Museu còpies autèntiques.
—Oh, cheri. C’est magnifique!
—Res no se’ns negarà. Seré ambaixador a Moscou i faré que Rússia es converteixi! Ocuparé la República carlina dels Alps! Des de Laussanne controlaré el C.O.I. i tot el capital financer mundial. La Caixa de Pensions serà meva!
—Demana, Joan Antoni, demana. Aprofita aquest moment.
—Jo governaré el Món el 1992!
En arribar en aquest punt, quan tot semblava un autèntic deliri, però tot era realitat, en Joan Antoni, tocat per la Revelació, va comprendre que s’estaven complint les profecies.
—L’adveniment del carlisme soc jo! —va cridar. El Legítim soc jo!— va exultar.
—Oui, cheri. Mais, et moi?
—Al costat de cada gran home, sempre hi ha una gran dona. Tu ets i seràs la meva legítima.
