Dies Irae
Cal començar amb un silenci.
Un silenci respectuós envers una de les festes més importants de la nostra tradició.
Ens veiem obligats, però, a continuar amb un altre silenci i és que no recordem música digna de menció a la nostra comarca des del P. Antoni Soler, amb la possible excepció dels «Pastorets» i de la Principal d'Olot (excepció feta encara amb més reserves).
El temor que aquest silenci sigui «in eternum» és el que ens fa prendre partit en el camp polític. Perquè la culpa d'aquest desert creatiu no es tant, al nostre parer, dels joves músics, com d'aquells qui des del poder han permès, fins propiciat, la invasió de ritmes afroamericans a les nostres contrades.
La contaminació sistemàtica i adreçada especialment a les postres plançons, ha arribat al punt en què és ja difícil a Olot trobar una taverna on poder beure o relacionar-se sense exposar-se al contagi. On arribarem si la bona gent no pot restar fidel a aquest costum tan nostre! Als responsables d'aquesta situació i als qui han deixat a les seves mans la direcció cultural (confonent el roig carlí amb el del mataparent) us direm clarament:
Dies irae, dies illa
Solvet saeclum in favilla
Teste David cum Sibilla
Quantus tremor est futurus
Quando judex est venturus
Cuncta stricte discursurus.
El darrer judici és lluny.
Pero batlle Per-e-lectors,
No ho és tant el deu de juny
