No em toquis el paisatge amb guants blancs, petita.
— Alísia Boris
-Madelein, tinc gana-.Madelein era una noia alta i prima, bronzejada, de roba ajustada al cos, que havia tocat el dos abans de que Falqui (Pep pels íntims) es despertés, això sí, deixant sobre la tauleta de la dreta una críptica nota de comiat: Estimat Falqui, no sé com ens hem pogut arribar a conèixer. Cal dir que al llit ets un geni, però la teva cartera és decepcionant, així que m'he emportat el rellotge d'or de la teva àvia. Ah!, per cert, sobre la teoria econòmica que m'has comentat aquesta nit, no hi estic d'acord, jo crec que la primera obligació de tot empresari és crear un passiu. Adéu amor, quan tornis a Barcelona potser ens tornarem a veure. Madelein.
Falqui empassà saliva gola avall i somrigué sarcàsticament. S'aixeca pesadament del llit i camina fins al lavabo. Passaven dos minuts del migdia quan el telèfon sona. Ràpidament, Falqui es posa l'auricular a l'orella.
-Si? -digué passivament. -Soc jo l’Oleguer.-La veu sortia tremolant, com la del cantant d’una orquestra de rumba.
-Tranquil Olaguer... Què passa?.-
-La fàbrica!... La fàbrica ha fet figa.
- La cara d'en Falqui es va fer tensa, passeja les fines mans pels seus cabells blancs, tanca els ulls i va somriure amb un pensament interior. Obri de nou els ulls i va dir:
-Tranquil, Olaguer ..., tranquil, has de tenir en compte que la primera obligació d'un empresari és crear un passiu -.
-Crear un passiu?-, salta l'Olaguer quasi inaudiblement.
-Sí-, respongué serenament en Falqui.
-Pep!, t'has tornat boig, els creditors et volen tallar el coll i tu em respons amb una teoria econòmica mal entesa.-
Les paraules de l'Olaguer sortien de l'auricular com el vent d'un salvavides quan es desinfla. Falqui, amb cara inexpressiva, va fer un llarg silenci, tot esperant que l'Olaguer es calmés.
-Què penses fer?- interroga finalment l'Olaguer.
Falqui va parlar com casualment: -Vinc a Olot.
-No poden saber que et trobes a Olot.- va respondre precipitadament l’Oleguer.
-Avui a mitja nit a la pujada de Sant Bernat, davant del Niu d'Or.
-Bé.
El dia estava ennuvolat. Davant de la casa l'esperava el seu chauffeur, un xicot de cara rodona i vermella, eficient com sempre, que ja havia posat la catifa vermella i la petita escaleta davant la porta del Chevrolet 1938, restaurat.
-Bon dia, senyor Falqui,- va dir amb un to retingut-. Falqui puja al cotxe i el mira somrient.
-A les Rambles,- contesta secament. La carcassa de xarol negre comença a moure's.
Quan arribaren a les Rambles, el xicot feu parar el Chevrolet al lloc de sempre. Un xaval s'acosta a la finestra de darrera i dona un exemplar del Financial Times a Falqui. Amb el temps havia aconseguit entendre més o menys l’anglès. Els seus ulls varen recórrer lentament els titulars de la primera plana i es varen parar un moment a “Un sospitós de falsificació de quadres queda en llibertat per manca de proves”; passa a la quarta plana: Quatre joves suposats còmplices d'un robatori en una galeria d'art de Londres, detinguts aquesta nit quan intentaven fer-se escàpols a Veneçuela amb els quadres robats. Va mantenir la seva atenció un moment fins a arribar a les planes centrals: “El tema de les falsificacions és d'actualitat en els darrers temps. Es coneix com un atemptat cultural, però en el món de l'alta especulació és el negoci d'uns quants burgesos ben educats”
Falqui plegà el diari, se'l va ficar a la butxaca de l'americana i va fer una altra cigarreta. Va decantar el cap una mica a l'esquerra i va riure. El chauffeur es va girar a mirar-lo.
T'agrada pintar, Sidra?-, va dir sense preguntar.
El xicot obrí els ulls fins que les pupil·les marrons varen quedar totalment envoltades de blanc.
