No em toquis el paisatge amb guants blancs, petita.
— Alísia Boris
-Així doncs, vostè afirma que han entrat quadres falsos al país.
L'inspector Ortega assentí amb el cap, tot posant-se dues patates a la boca. Mastega amb crueltat i somrigué amb recança.
-I d'Olot... Miri, Onetti, tinc totes les proves perquè detingui sense cap tipus de problema en Falqui. Segons informacions, l'exposició té lloc a l'ambaixada mexicana.
Onetti arrufa el nas.
Mentrestant, a la Residència Veneçolana Carabobo, Falqui obria la porta de la seva habitació amb un telegrama a les mans.
-Oleguer!
Mig adormit, va moure el cap. -Què? -digué amb to malhumorat.
-Tinc un telegrama de Roma. Marcinkus ve aquesta nit a l'exposició. On és la llista de convidats?
-Sobre la taula. -Falqui camina fins al munt de papers. Una rialla de satisfacció li il·luminava la cara.
-Com va dir un bon dia el meu avi carlí, Oleguer: Déu, Pàtria, Rei i Furs.
A la porta van sonar dos cops. L'Oleguer ja s'havia llevat; amb cara de sorpresa interrogà amb un moviment de cap en Falqui.
-Falqui? -Una veu femenina sonava darrera la porta. L'Oleguer obrí. La Senyoreta Miranda somrigué obertament.
-Si, Oleguer, ja pots marxar, ja vindré a l'ambaixada. Endavant, Senyoreta...
-...Dolores -digué amb veu suau.
Una vena es va inflar al front de l'Oleguer. Falqui li acabava de tancar la porta als nassos.
-Digui'm, Dolores, en què la puc servir?
Ella el va mirar somrient i es va asseure en el seient encoixinat al costat de la taula.
-M'han impressionat, els seus quadres. Tenen alguna cosa salvatge i imprevista...
-Ah! Sí? -Falqui va seure a la butaca, al costat de la senyoreta Miranda.
Ella va posar la mà damunt la de Falqui i feu pressió amb els dits. Digué suaument:
-Ets com un Àngel.
Falqui va encendre una cigarreta i va riure buidant la boca de fum.
-Dolores, que em vol comprar algun quadre?
-El meu pare potser si... És l'ambaixador. Escolta molt les meves opinions, sobretot les d'Art.
-Així doncs vostè és la filla de... ?
Ella el va interrompre amb un moviment de la mà.
-Parli'm de vostè.
-És la nova tècnica que utilitzen les periodistes?
Falqui s'aixeca de la butaca i apagà la cigarreta. Ella va moure el cap sense somriure. La seva mirada era inquisitiva. Falqui es posa a darrera la senyoreta Miranda i li passa la mà per l'esquena, i li posa la mà sobre l'espatlla nua i suau. Ella es va tirar enrere i se li repenja al brac.
-Sempre tracta així les periodistes?
Falqui va posar-li una mi sota la barba i li va aixecar el cap, es va acostar i li besa els llavis pintats de vermell.
-I això que la meva mare m'havia dit que els homes eren terribles, per no dir salvatges, i que no tenien maneres...
-Dolores, m'agrades molt ...
-Així que, després de sentir-li dir això, vaig decidir que si mai em casava ho faria pel País, per Mèxic.
Falqui l'aixeca de la cadira encoixinada. Es quedaren drets, I un davant de l'altra; ella va posar les mans al pit de Falqui, va prémer fortament la seva boca entreoberta amb la de Falqui i va dir:
-Ara també ho faré per Olot!
Falqui es va girar cap a la porta. Els seus ulls denotaven un cert nerviosisme. La noia estava convençuda i ell aquesta vegada no havia fet res.
Eren les deu del vespre quan Marcinkus va arribar a l'ambaixada mexicana. L'Oleguer, l'advocat, l'ambaixador i el seu seguici l'esperaven amb cerimònia a la porta.
-Oh! Hola, fills meus. El senyor Falqui?
L'Oleguer s'afanya a disculpar-lo. La sala d'exposicions començava a omplir-se i, fora de l'ambaixada, els policies Onetti i Ortega començaven un desplegament de vigilància.
-L'ambaixador mexica no m'ha donat permís per a entrar a La seva ambaixada i interrogar Falqui. Haurem d'esperar que surti i agafar-lo per sorpresa. En una de les habitacions de l'ambaixada, Falqui parlava amb Dolores Miranda.
-Així que el que ha passat aquesta tarda no ha significat res per a tu?
-Sí, Dolores, paro ara no ens podem casar. No anunciïs res avui a la nit. -Una suor freda impregnava el rostre de Falqui.
La Senyoreta Miranda vestia de negre, el seu cos era modelat: exquisidament. Mira amb ulls durs en Falqui.
-A Dolores Miranda no l'enganya ningú!
En aquell moment la porta s'obri. Era l'Oleguer amb cara de por.
-He de parlar amb tu, Pep. És urgent.
La Senyoreta Miranda travessa la porta sense dir ni paraula.
-Pep, no són visions, però allà a fora hi ha l'Ortega! Falqui va moure el cap.
-Hi ha l'Ortega amb un desplegament de policies. -Falqui va comprendre que era veritat. Agafà del brac l'Oleguer i baixaren a la sala d'exposicions:
-Senyor Falqui! -una veu sobresortia de la multitud.
-Monsenyor, quina alegria veure'l
-Els negocis m'han portat a Veneçuela i, és clar, no volia deixar d'admirar algun Vayreda, algun Berga i Boix...
-No sap com estic de content amb la seva presència. -Falqui se sentia salvat.
-Falqui! -l'advocat se li apropa a l'orella.
-Ho hem venut quasi tot, en efectiu i xecs.
-Perfecte. Ara marxarem, estigues a punt. -Ho va dir en un to més alt perquè Marcinkus ho sentís.
-I doncs, ja marxen?
-Sí, cap a Roma.
-Quina coincidència, Falqui. Em faria l'honor d'acompanyar-me en el viatge?
-Seria un plaer, Eminència. Vaig a preparar les coses -digué tot desviant la intenció de l'ambaixador de Mèxic, que anava cap a ell.
Entre la gent, una veu femenina el va fer aturar.
-Dolores!
-Té, Falqui, és el meu regal de comiat. Sé que quan marxis de Veneçuela no tornaràs.
Falqui, l’Oleguer i l'advocat van entrar dins el cotxe de Marcinkus. Mentrestant, a fora l'ambaixada: -Surt un cotxe!
-És el de Monsenyor Marcinkus -va respondre Onetti- No podem quedar malament amb l'Església, no li digueu res.
Eren les dues de la matinada quan pujaven a l'avió de la Santa Seu. Es van acomodar en els seients. L'Oleguer estava pàl·lid, s'havia marejat. L'advocat, amb cara inexpressiva, mirava per la finestra. Falqui, somrient, se sentia satisfet amb ell mateix. Havia fet un negoci rodó i escapat una vegada més de l'inspector Ortega.
-Monsenyor, quan arribarem a Roma li regalaré un Vayreda.
Marcinkus li va donar la mà. -Gràcies, amic meu. L'Església li estarà eternament agraïda.
Tothom s'havia acomodat; a l'avió només se sentia el soroll dels motors. Falqui va treure de la cartera el paquet que li havia donat la senyoreta Dolores Miranda.
L'obrí. Era una novel·la de Dashiell Hammett. Falqui va somriure.
-Dolores... -murmura. Començà a llegir, els ulls li feien pampallugues.
Tenia la punta del dit índex seca, així que se'l mulla amb la llengua per passar bé les pàgines. De cop començà a sentir una calor al rostre, la gargamella seca, i una: sensació de manca d'aire.
Unes convulsions el feren aixecar i caure a terra tirant el llibre.
Falqui estava estirat al passadís, mort junt al llibre, del qual havia sortit una petita nota:
-«No em toquis el Hammett sense guants blancs, petit!»
