No em toquis el paisatge amb guants blancs, petita.
— Alísia Boris
-Qui és?
-No ho sé -digué l'Oleguer, mig adormit.
-I tu, advocat, que ho saps?
L'home gras va ajuntar els llavis, respira profundament i digué
-Em sela que si...
-Perdoni! -era un noi jove amb cara de bona fe- al Pare Marcinkus -indicant tres seients endavant- li complauria la seva companyia uns moments.
-La meva? -digué Falqui tot assenyalant-se el pit. El noi jove assentí amb el cap. Quan en Falqui hi arribà, l'home acabava d'eixugar-se els llavis amb un mocador blanc. Falqui es va repenjar als braços del seient -.
-S’assegui, si us plau digué tot plegant el mocador i posant-se'l a la butxaca. Parlava un català forcat.
-Gràcies -una suor freda va recobrir el front d'en Falqui.
El somriure de Marcinkus era quiet i garratibat.
-Vostè és d'Olot -digué afirmant.
-Sí...
-Oh!, veurà, és que... -s'anima a dir- els he sentit parlar i, és clar, m'ha fet aquesta impressió. Jo hi tinc família, a Olot.
-Jo, jo he sentit parlar de vostè...
-Fill meu, em fa molta il·lusió tenir-lo aquí al costat... Què tal per Olot?
-Bé... -va callar- Com en el Vaticà, suposo... -continuà.
-Què vol dir amb això? -preguntà inquisitivament.
Falqui se'l mirà serenament.
-Res, és una comparació sense importància. Soc en Falqui.
-Falqui?... Falqui?... -Marcinkus es posa la mà al front i arruga les celles- Sí. La meva família crec que m'ha parlat de vostè. –Es va interrompre uns moments i continuà.
-M'agrada tant, el paisatge garrotxí... Moltes vegades sento nostàlgia.
-Quadres! -salta Falqui.
- Com? -pregunta innocentment Marcinkus.
-Vostè hauria d'adquirir alguna pintura que reflectís aquesta terra que enyora tant... No li sembla?
-Quadres... -medita uns moments- Sí, és una bona idea.
Digué Marcinkus ajuntant les mans. La malícia brillava als ulls de Falqui.
-Vostè sabria qui podria facilitar-me.... Una inversió?
Es van mirar profundament. Marcinkus va parpellejar i el seu somriure es va fer ampli, posa dos dits a la butxaca interior de l'americana i tragué una targeta.
-Busqui'm aquí: Paul Casimir Marcinkus, Assessor d'Inversions de l'«lnstituto per le Opere di Religione, IOR»
-La Banca del Vaticà! -digué amb veu baixa Falqui- Molt bé.
Falqui s'acomiadà de Marcinkus, s'aixeca del seient i torna tres llocs enrere de l'avió. El seu rostre tenia una llum especial.
En aquells moments, a l'aeroport del Prat, un home d'abric negre i barret de gàngster es llegia la relació de passatgers de l'avió darrer que havia aixecat el vol. Des de megafonia cridaven un nom:
-Inspector Ortega... Inspector Ortega..., al telèfon, si us plau... al telèfon si us plau...
L'home de l'abric negre camina travessant la sala fins a la cabina.
-Sí? -digué amb veu ronca. De l'altre costat de la línia sortia una veu femenina.
-Inspector... En Falqui tot aquest temps ha estat en contacte amb un restaurador d'obres pictòriques d’aquí, de Barcelona -l'Ortega posa cara de sorpresa- A les Rambles, un tal Mistral.
-D'acord -digué fredament.
-Què anirà a sopar a casa, avui? Ha trucat la seva senyora.
Ortega va mirar el telèfon amb ulls greus i va dir:
-No, no aniré a sopar a casa.
Penja el telèfon sense acomiadar-se de la seva secretaria. Al moment una noia prima, de cabells curts, s'havia aturat al seu costat.
-He trobat aquest tal Josep Sants i Cloru... Vola a Veneçuela.
-Gràcies, senyoreta. -Ortega s'eixuga la suor del front amb un mocador brut de greix- «Aquesta vegada et posaré a la garjola...», digué per dintre seu, tot serrant les dents.
Dies després Falqui ja estava instal·lat a Veneçuela. Tots els quadres dins l'ambaixada mexicana. L'Oleguer era recolzat a la columna central de la sala. Tenia la cara preocupada i es gratava el nas.
Falqui va caminar fins a ell.
-Ja està!
-Tindrem problemes -digué l'Oleguer a poc a poc. La veu de Falqui va sonar malhumorada.
-Ja n'hi ha prou, Oleguer... Tenim un negoci net -aquesta paraula va sonar falsa- Tots els permisos estan en regla.
L'advocat el va interrompre. -Hi ha una periodista que vol parlar amb tu.
Falqui dona l'esquena a l'Oleguer i s’adreça cap a la noia. La senyoreta Miranda portava un ampli vestit de color verd, era davant d'un Vayreda, inclinada endavant, observant el quadre i amb un dit a punt de tocar la pintura.
Amb un gest ràpid, Falqui li agafa la mà cavallerosament; els ulls de la noia el van mirar interrogativament. Falqui tenia un somriure que amagava un cert nerviosisme. Apropa la mà als seus llavis i la besa, es redreça i va dir:
-No em toquis el Vayreda sense guants blancs, petita.
Ella s'enrojolà i el mirà tímidament.
