No em toquis el paisatge amb guants blancs, petita.
— Alísia Boris
-Ara tomo -va dir amb disgust -.
Baixà del Chevrolet i va entrar al Niu d'Or per telefonar al Casino. L'Oleguer no hi era. Penjà el telèfon i es recolzà a la barra, es tragué la cigarreta dels llavis i respira cansadament.
-Hola, «maco» -una rossa de pits grossos el mirava apassionadament, a dos pams del seu clatell, darrera la barra- Que vols que et faci?
-Un «Parfait Amour, nena -digué tot assenyalant una ampolla de ginebra.
En aquell moment va entrar l'Oleguer, acompanyat d'un home gras. Falqui parlà fluíx però intel·ligiblement
-Qui és? -la seva veu era acompanyada d'una mirada tensa.
-Tranquil, Pep, tranquil, és el senyor Abel -un lleuger somriure va torçar els llavis de l'advocat, mentre allargava la mà a Falqui.
-Em devia un favor i... -li digué a cau d'orella l'Oleguer- t’ajudarà a deslliurar-te dels creditors.
-És de confiança? -replica Falqui, com si no hagués escoltat les paraules de l'Oleguer.
-Escolti, no he d'aguantar aquestes impertinències del seu amic.
-L'advocat feu el gest d'aixecar-se. L'Oleguer l'agafà d'un braç.
-Tinc un negoci entre mans -digué Falqui amb cara inexpressiva- Necessito una relació dels millors pintors olotins que es cotitzen actualment i una altra d'estudiants de pintura de l'Escola.
Falqui es va aturar i adreça una mirada amenaçadora a l'advocat; la seva veu sortia ferma
-Confio en vostè, però si em traeix els seus familiars només el podran recordar en pintura... M'entén?
L'advocat assentí amb el cap.
-Que pretens, Pep -va preguntar l'Oleguer.
-Exportació de quadres.
-L'inspector Ortega et té fitxat i et pot ficar al pot, ho saps, no?
Digué l'Oleguer amb cara preocupada. Ortega era un defensor de la llei que havia vingut des de Girona per protegir els interessos dels ciutadans olotins.
-Oh, oh... -canta Falqui, tot assenyalant la porta Centrada. Dos tipus denerits acabaven d'entrar al Niu d'Or, vestits de negre i amb cara d'haver estat estafats. Eren els Boix, de «Boix i Cia.», dos creditors d'ideologia avançada amb sentiments arrelats, clients incondicionals de «La Guenya».
-Nena! -crida en Falqui- On és la porta falsa?
La rossa de la barra va assenyalar unes cortines amb desinterès.
Tres setmanes després, al pis de Barcelona, Falqui mirava amb expressió dura uns quadres recolzats a la paret. El timbre de la porta va sonar.
-Què hi ha, Sidro? -digué Falqui amb veu forcada. Al moment va entrar l'Oleguer.
-Hola, Pep...
-Ah, entra, Oleguer. Entra.
L'Oleguer es va treure l'abric i s’instal·la en una cadira encoixinada de vermell.
-Mira això -digué Falqui, tot assenyalant els quadres- Joaquim i Maria Vayreda, Galwey, Melcior Domenge, Berga i Boix, Berga i Boada, Solé Jorba, Iu Pasqual... -L'Oleguer va decantar el cap una mica a l'esquerra i els va mirar amb ulls profunds. El telèfon va sonar. Falqui el va agafar i va dir:
-Hola... Si, soc jo, tens els bitllets? I el permís d'exportació? ... Quan marxem? ... D'acord, adéu -.
Va penjar i toma la seva atenció als quadres. L'Oleguer tenia la cara preocupada.
-Autèntics! -digué mig afirmant. Es va posar un dit al llavi inferior, se'l va mirar i es va gratar el clatell amb el mateix dit. Al front li havien aparegut unes arrugues d'irritació. Va respirar profundament i la seva veu feu un so malhumorat.
-Ens la juguem, Pep?
-L'advocat acaba de trucar... Demà marxarem. Els exiliats polítics esperen l'exposició dels quadres.
-Veneçuela?
-Veneçuela! -digué Falqui molt a poc a poc. Les celles de l'0leguer es van ajuntar. Falqui va fer una ganyota i es posa a riure.
