La vida negra de Freddy Giggolo
— Big Bird
Em desplaço amb taxi fins a l’adreça que l'empresa em facilita, situada als afores de la ciutat. Es tracta d'una mena de casa de principis de segle amb jardins extensos i ben atesos.
Trobar la petita porta de ferro per accedir al jardí m'ocupa uns bons cinc minuts, i travessar el jardí i arribar a la porta principal de la casa, cinc minuts més. Resultat: arribo al meu segon treball amb deu minuts de retard. Mentre espero, repasso mentalment les paraules del director de l'empresa: "Fes el que et manin ...", etc. Hi estic disposat. M'obre un home molt vell amb ulleres. No sembla res, no té aspecte de res.
-És vostè? -em pregunta -
-Si -contesto -
-Entri.
Entro. Em fa un senyal amb el dit perquè segueixi i camino rere d'ell. No diu res, i jo tampoc. Els passadissos perquè em condueix fan olors diverses: medicaments, oli fregit, olor de tinta fresca, pudor de claveguera al peu d'una escala de cargol, perfum de patxuli intens en creuar davant d'un lavabo, i finalment s'atura davant d'una altra porta i l'obre sense trucar. Entra i se situa en un costat mentre que l'olor de tabac i alcohol m'omple el nas.
-I bé, doctor Brown? -sento que diu algú.
- Ja ha arribat el senyor que esperàvem –contesta el vell, i em fa un altre senyal amb el dit. Aleshores creuo la porta i veig el tipus assegut a la gran taula de fusta, fumant cigars i bevent copes. Deuen é ser uns vint. La imatge em sobta tant, que se'm deu notar a la cara.
-Encantat de tenir-lo entre nosaltres -diu un dels tipus aixecant-se de la cadira, i ve cap a mi oferint-me la mà dreta. A l'esquerra encara sosté la copa que s'estava prenent. Li encaixo la mà i enèrgicament li dic:
-El plaer és meu.
-Asseguis amb nosaltres -contesta ell- Em dic Albert B.
-Jo soc Freddy -em presento.
-Estem encantats de tenir-lo aquí, Freddy -repeteix.
Mirà tothom; els caps es mouen confirmant el que acaba de dir Albert B.
-Aquesta és una reunió de vells amics, com pot veure -comença a explicar-me el tal Albert -, que hem decidit passar una estoneta agradable.
Em mirà esperant una reacció. Jo no reacciono. Espero que es cansi de mirar i que continuí parlant.
-Dissortadament, senyor Freddy, tots els qui ens trobem aquí tenim dues característiques comunes; la primera, que tots som, sense excepció, intel·lectuals de primer ordre. Fa un gest amb la mà i somriu. Els altres tipus mouen els caps amb silenci. Tots passen dels 50.
-La segona de les nostres característiques comunes -continua parlant-, és la impotència.
Una riallada general commou la sala. Ell mateix riu. El doctor Brown i jo som els únics que romanem seriosos.
-Vostè es deu preguntar perquè l'hem portat aquí; bé, doncs és molt senzill: a nosaltres el plaer més físic dels plaers, ens ha estat negat. Per les nostres particularitats mentals i psíquiques, ens veiem privats de sensibilitat a les nostres zones erògenes, em segueix? Hem de sublimar d'una manera constant, amic meu. Aleshores, el sexe el gaudim a través de la contemplació passiva. Compren?
-No n'estic gaire segur.
-Seré més èxplicit ...
Posa la boca com si fos un cul i respira profundament abans d'ésser més èxplicit.
-L'hem contractat perquè ens ofereixi una sessió de sexe en viu.
-Ah...
-Ni més ni menys.
Roman quiet i em mira d'una manera inquietant. Inconscientment retrocedeixo una passa.
-Oh, no! -exclama el tal Albert -. El que volem demanar-li és, simplement, que ho faci a la vista de tothom.
-Que faci, què?
Ara somriu, el pallasso.
-Volem que ho faci amb una senyoreta que li hem triat.
Els de la taula segueixen atentament la nostra conversa. El doctor Brown s'apropa a mi amb una copa i me l'ofereix.
-Senyor Freddy -em diu-, no té cap motiu de preocupació. El que li ha explicat l'Albert és rigorosament cert. Som una colla d'impotents...
Novament una riallada general commou les parets de la sala. Acabo per riure jo també. Agafo la copa i la tasto. És dolç.
-Una vegada a l'any -m'explica ara el Brown-, ens reunim aquí durant un cap de setmana, i ens dediquem a aquests petits entreteniments. Això és tot. I vostè no té perquè conèixer més detalls. Ara caldria que comencés a demostrar-nos les seves habilitats. Pot despullar-se aquí mateix, o en una cambra a part. Com vulgui.
El doctor Brown parla amb un desinterès total, escopint les paraules suaument pel cim del llavi. Quan acaba d’escopir, va a la taula i s'asseu tranquil·lament en una de les cadires.
-I ella? -pregunto -.
-Sortirà quan vostè estigui a punt.
-Ja estic a punt.
Tothom calla immediatament. Tothom em mira.
-Cal que es despulli -diu un dels de la taula -, i que pugi aquí al cim. Volem veure'l de prop.
Començo a treure'm la roba. Segueixen els meus moviments amb un interès exagerat, i puc endevinar que bona part d'ells són efeminats. Quan estic nu, dic:
-I ara, què?
-Que entri ella -diu l'Albert B. al doctor Brown.
-He de tornar a aixecar-me?
-Si us plau -somriu Albert B.-
El doctor s'aixeca arrossegant els peus, obre la porta i crida un desagradable: Yasmina!
S'escolten unes passes ràpides i entra Yasmina: és com una aparició que em colpeja amb fort el cervell
-Senyors... -diu fent una lleugera reverencia.
Tots piquen de mans, i aleshores comprenc el refinament d'aquests tipus. La Yasmina deu pesar dos-cents quilos. Potser més. La seva carn trontolla a cada passa les galtes li pengen als costats de la cara donant-li aspecte de gos trist. I no té coll.
Amb una gran desimboltura es treu la roba verda que la cobreix, i m'ofereix la mà. La té tan tova com una salsitxa. I igual de freda. Amb un somriure camina cap a la taula i d'un salt increïblement àgil donat el seu pes, puja al damunt. Els aplaudiments esclaten. Ella, afalagada, gira lentament i a la fi s'asseu i obre les cames com una granota.
Els seus pits, com boies, pugen i baixen a cada respiració. Aleshores els tipus comencen a animar-me, la sala sembla un circ romà. Aparten les copes, les ampolles i els cendrers, i em demanen que em llenci al damunt de la damisel·la i la destrossi. Però no m'hi veig amb cor. Crec que és excessiu per a mi. Estic espantat. El més probable és que em destrossi ella.
-Yasmina, animi el xicot! -escolto que diu algú -
-Potser pertany al nostre club! -crida un altre -
Faig un esforç i em concentro. Sigui com sigui (em dic a mi mateix), he d'aconseguir-la. La Yasmina es belluga de la manera més obscena que pot per estimular-me, però només em provoca un somriure diluït. Els tipus, no obstant això, gaudeixen amb l'espectacle. Finalment em decideixo a atacar.
Agafo la Yasmina per les orelles i m'apropo a la seva cara de gos nostàlgic. Li petonejo la boca. Ella s'hi fa amb ganes. Em torna els petons i m'acarona les natges. Sento les seves enormes mans refredant-me l'esquena i els ronyons. Els tipus, mentrestant, piquen de mans. Un d'ells fins i tot m'ofereix una copa de licor. La rebutjo: l'alcohol i el sexe són incompatibles. Ara necessito la màxima concentració.
Amb les dues mans aconsegueixo envoltar un dels pits de la Yasmina i l'hi mossego. La bèstia crida a ple pulmó. Però no la deixo anar: Li retorço el mugró, el llepo, l'esgarrapo. I ella gemega no sé exactament perquè.
Ara es tracta de travar-li el sexe entre els plecs de greix. Cerco pel tacte els seus baixos, calculo les distàncies entre les cuixes, m'arriba una olor putrefacta...
Dec estar molt a prop del centre del seu ser.
