D'aquella reina de l'antigor que es passava per la pedra a l'apuntador
— Zorrilla
que de soldat, rei o cavaller
no n'hi hagué tres, ni dos, ni cap
que no els esmolés el samaler.
La culpa potser és del Francesc,
ja que es veu que era marica.
Veritat és que, amb el foc encès,
quan això d'aquí pica, doncs pica.
Diuen també llengües viperines
que, baixant-se les calces avall,
cavaller que no fos a les letrines
era follat damunt del cavall.
I li cantava aquesta cançó:
«Prou que es mou aquest vil idiota,
però per a major frustració
a la meva figa no s'hi nota».
S'abraçava doncs al seu cavall,
tot cridant bavosa des de sota:
«Ja la té prou grossa l'animal,
però la meva figa no ho nota».
També ens ha deixat escrit la Història
que cent soldats revolcats per terra,
vivien calents moments d'eufòria,
en comptes de combatre a la guerra.
Noranta-nou serien a sota,
perquè, si no, és que no s'entén.
L'altre la hi ficaria a la boca:
«Pdrou que eds bdelluguen aquetds centd,
pedò la medva fdiga do no nodta».
