Ara ja és ahir
— K.A.F.K.A.
disposta a la reconquesta.
És la dona que t'implora,
ser repòs de ta noble testa.
Recordo encara núvols rojos
de tantes nits incendiades,
sento la flaire silenciosa
del repòs de migdiada.
Del teu encanteri, Savalls, soc corpresa,
del raig quan surt del broc sento remor,
torna'ns jorns renovats amb Rama encesa,
que ta sembra, ens dugui la saó.
És la sang nova que reneix
just quan floreix la ginesta
i amb foc nou que crema endins
cridem: Ara és l'hora, carlins!
Que tornin mascles de debò
de trabuc i espasa enlaire,
canonades triomfants,
deixem-nos de mariconades!
Estassarem les bardisses,
arrencarem l'herba dolenta
mentre un crit retrunyirà
fora tanta Conveniència!
Les Orenetes que ara volen
són poques i van perdudes,
se sent remor d'ales que tremolen ...
llisquen per aigües mogudes.
Se sentia el seu xiscle pel poble
aquest matí ...
era piuladissa, anunciava ennuvolada
en el diàfan cel carlí.
Ni els Delfins de pura nissaga
escapen a les consignes roins
tot esta revolt, les arrels podrida,
sols s'albiren horitzons mesquins.
Amb enyorats Verds de primavera
fullaran els arbres encantats,
gemega el vent, tot és quimera
ja s'escorren els anhels més preuats.
Amb la llum d'una altra albada
l'esperit s'alça de tenebrosa i llarga nit
porta el vent remors de pedregada
d'etern renaixement, de frisança i dolc neguit.
Deixondida la llavor,
ara que ja és ahir,
badarà poncelles
el llarg hivern carlí.
