El Marxant
Va descobrir que una de les diferències fonamentals del marxant d'obres d'art respecte a altres venedors al detall, és que l'intercanvi és una de les formes més normals de fer negocis amb els col·leccionistes. Al comprador d'obres d'art, al col·leccionista, li agrada creure que fa negoci, que augmenta el valor de la seva col·lecció fent canvis i que així revalorar les compres anteriors.
A més d'exposar les obres de pintors que començaven i d'altres que mai no arribarien enlloc, però que tenien acceptació, a la rebotiga, en el seu despatxet, tenia sempre alguna peca especial, una troballa.
Va eixamplar el seu camp anant a buscar a les cases i en altres col·leccionistes obra que algun client cercava amb interès. Sense saber com, es va trobar que era més fàcil localitzar una obra per a un comprador que no pas un comprador per a una obra. Les seves bones relacions amb els pintors, ajudada d'una bona política d'inversions, anticipant diners a determinats pintors que no venien, li van fer plantejar seriosament el mercat de les obres autentificades. Mantenint sempre en primera línia les obres d'artistes vius, va potenciar a llarg termini, en connexió amb experts restauradors - certificadors, l'aparició de teles de mestres amb un mercat segur. Amb la prudència típica del bon comerciant, sempre evita saturar el mercat i no es precipita ma i a oferir el que no era ben madur i preparat.
Per altra part, solidari amb els seus veïns i clients locals, col·locava l'obra autentificada a Barcelona, i l'altra a casa seva.
També va tenir el bon gust de deixar als seus hereus una col·lecció d'obra indubtablement autèntica, ja que en sabia exactament la procedència.
Els seus últims dies va manifestar certs símptomes paranoics, perquè no li interessaven les obres en si, sinó d'on venien i qui havien estat els seus anteriors propietaris.
