Els intel·lectuals
Els intel·lectuals ho tenen difícil en la seva relació amb el poder (i diem que Ells ho tenen, perquè nosaltres no ho som, ja que ni ens agrada veure les sèries de TV3, ni necessitem la cita erudita per començar un escrit, ni les quatre o cinc intercalades per pàgina a més d'altres coses.)
Carlemany ja va anar a buscar una colla de gent que sabia llegir, escriure i les quatre regles per ensenyar als seus funcionaris. Isabel d'Anglaterra -l'oponent de Felip II- es va oposar que el poble aprengués a llegir i escriure. Frederic de Prussià tenia al seu voltant una colla d'il·lustrats que li criticaven el poder.
Per l'altre cantó els marxistes i revolucionaris de primera hora es varen escarrassar discutint si els intel·lectuals formaven part de la classe obrera, de la camperola, o no, i quin era el seu paper en la revolució. Els intel·lectuals paridors d'idees sempre han criat a la vora del poder i necessiten la seva protecció-oposició per poder florir.
Per què socialistes i convergents necessiten unes quantes dotzenes d'intel·lectuals? La resposta ve donada per la funció que juguen els intel·lectuals dins de l'ordre natural respecte als senyors i al poble (que, com ja sabeu, ha de ser guiat i se l'ha d'atendre contínuament perquè si no va perdut).Aquesta funció no ha canviat amb el pas dels temps, el que sí que ha passat ha estat que l'ha vestit d'una altra forma i s'ha adaptat a un augment de població, a una superació de les primeres necessitats de supervivència, i per tant que el poble és més exigent i selectiu en els projectes que els seus governants li han de proposar.
Per això fan falta intel·lectuals, ja que els Senyors naturals no tenen temps de governar i pensar.
