Del Blau al Rosa
— Sor Enamorada
Aquesta ideologia ha fet que en el si de la rama municipal i intermunicipal de la intercomarcal, en l’àmbit de les vegueries catalanes, hi trobem tots aquests personatges provinents de la disciplina blava i brac estirat, la qual en temps passats establí aquell invicte pare de la Pàtria i unificador de l'Estat orgullós, independent i lliure de quedar-se, que fou l'Espanya sense partits.
Aquesta gent que porta més de quaranta anys amb la dura renúncia de treballar per servir el bé comú, cansats que la loteria només els toqui a ells, han creat aquesta xarxa, enveja del món lliure i model de creativitat política, que fa possible que cada dia un catalanet, com a mínim, enriqueixi la nació catalana i li asseguri els ingressos necessaris per a mantenir el ritme de «grandeur» que predicava aquell carlí extrapolat que era De Gaulle.
I que sobre aquesta gent planegi constantment l'ombra del desprestigi creada per les males llengües dels qui no juguen a la loteria, és inadmissible.
Nosaltres, defensors a ultrança de tots els qui estan desvalguts davant l'opinió pública, hem sortit a la palestra per desmentir i allunyar tota sospita. Com podem dubtar d'aquesta gent que trenquen urnes -símbol del govern dels rucs- enarborant la Creu que els carlins hem venerat com a ideal de mort per a polítics i salvadors?
Una gent capaç d'un gest d'aquest calibre malament pot ésser motiu de sospita. Una gent que han portat fins a l'última conseqüència el seu amor a la Pàtria confonent el partit amb el país, aconseguint que s'inverteixin els termes i de servidors passin a ésser servits, amb tot el que de renúncia a la seva pròpia personalitat representa aquesta posició. Una gent que no han tingut cap objecció a restituir un règim totalitari renunciant a la llibertat dels altres per tal de recuperar aquella forma política que ens és consubstancial a la nostra idiosincràsia pastoril, no pot ser que sigui culpable de totes aquelles barbaritats que la veu del poble els adjudica.
En el nostre àmbit local, potser fins i tot les coses s'han desmadrat fins a límits inusuals. No és cert que els nous rics siguin polítics. Els polítics malviuen, i alguns d'ells fins han renunciat a treballar per tal de tenir una dedicació plena als afers que el seu rang els imposa. Així doncs, hem de desmentir i desmentim que els terrenys del polígon industrial, tan laboriosament presos pel mitjà legalíssim de l'expropiació, siguin ara en mans dels nostres estimats capdavanters polítics. Només alguns torracollons que no arribaren a temps de comprar-los quan eren a la venda, i ara els han de pagar al doble, si els volen, han estat capaços de crear aquesta evident calúmnia, d'una mala llet que treu fum. Només d'imaginar que els responsables de les expropiacions en puguin ésser els beneficiaris directes, demostra una mentalitat retorçada i anticarlina, fastigosament desviada. Però és que la calúmnia no s'atura aquí. S'arriba a fer circular que també els terrenys propers al túnel del Cadí han estat adquirits a bon preu per l'Arcadi Calzada. Com poden veure, la imaginació criminal no té un moment de repòs.
Sembla com si volguéssim arribar a la conclusió que els actuals pares de la Pàtria, més que fer lleis, volguessin fer diners. I això no. No i no!
És sobradament demostrat que la seva insistència a no deixar el càrrec, a no baixar de la cadira, és deguda al seu interès a defensar la supervivència de les loteries que ens han de fer rics a tots. I també a la falta de gent preparada que els pugui substituir, a pesar dels esforços que la classe política fa per cercar nous valors i poder alliberar-se de la feixuga càrrega de governar. En aquest país en que celebrem les derrotes —1'Onze de Setembre amb festa, el divuit de julio1 amb paga doble—, també ens plau i ens satisfà ésser governats per homes que hagin passat per l’experiència de la derrota. Recordem Banca Catalana, l'operació reformista, la normalització de la llengua, la conservació de les festes catalanes, la supressió dels Governs Civils, de les Diputacions, el no a I'OTAN ..., tot un seguit de derrotes que conserven l'aire festiu de la nostra terra, i que són garantia de molts anys de continuïtat d'aquesta facció intercomarcal del carlisme més actiu i actual, el qual ha reunit en les seves files tots els alcaldes i consellers de l'antic règim, així com els elements més destacats en el camp de les finances.
A Roses, tota l’essència del pensament carlí més avançat ha fet eclosió els últims dies, donant un exemple de comportament polític a tots nivell, des del poble baix motivat per raons clarament espirituals de suport als líders estimats, fins a les més altes esferes amenaçant amb els càstigs més alliçonadors als qui no facin bondat i que enmig de les etapes com a líders decideixin canviar de camisa.
Tota una lliçó de com un poble camina cap a la riquesa, la llibertat i el benestar espiritual. Aquí hi ha hagut de tot: permisos d'obres per construir allà on mai no se’ns hauria acudit, alcalde impassible davant els aldarulls, forces de l'ordre fent de tancredo, urnes esclafades per una ira sana, creus enlairades com en els millors temps de la nostra prehistòria, disfresses per a un carnaval polític, records per a les mares absents, crits de civisme i visques..., magnífic!
Quina lliçó per a les generacions venidores! Quina diada per celebrar segons el nostre costum!
