Resum històric de la vila d'Olot i de les seves autèntiques falsificacions
— Ferrer Ferreny
La gloriosa tradició local de convertir en autèntics originals els productes mis artesanals dels nostres «tracuts» s'ha estès de sempre, a altres camps de la cultura, l'art i l'economia pàtria. S'ha arribat a voler convertir una fosa de Can Barberí en un autèntic «condottieri» (Colleone, per més acollonar) de Leonardo.
Repassem la història.
1.- La nostra afamada indústria càrnia, els reconeguts fuets i llonganisses d’Olot van iniciar-se a principis de segle en una fàbrica que s'anunciava sense vergonya com a productora de «el autentico salchichón de Vich!» Es a dir, el nostre avi botifarraire era, ni més ni menys un bon imitador del vigatanisme carni, de l'embotit verdaguerià.
2.- Una altra història ben curiosa seria descobrir els noms dels nostres «assajadors» locals. És a dir, els fabricants de monedes. Els besavis sabien molt bé que aquells duros de plata «sevillanos», amb l’efígie de l'usurpador, eren fets -alguns d'ells- a Sant Joan les Fonts.
Els duros es deien «sevillanos» perquè tothom creia que eren fets a Sevilla (sempre ens ha tirat, l'exotisme) però una bona tradició a la comarca ens parla sense cap mena de dubtes de la seca de Sant Joan, la qual fabricava duros (més falsos que un sevillano) a càrrec d'algun hàbil manyà de la vila veïna.
3.- El que sí que ha passat a la història i als llibres (vegeu el catàleg «El paper moneda català, 1936-1939» de l'Antoni Turró) ha estat la nostra casolana falsificació del bitllet municipal de dos rals del 1937 (amb un quadre d'en Vayreda, per cert, al revés).
L'únic poble de Catalunya, anotem-ho, l'únic, que va falsificar els bitllets del propi Ajuntament és un mèrit que només pot atribuir-se a Olot.
4.- Més modernamente, hàbils manyans han fabricat els quinze cèntims d'Olot de la mateixa època (1937).
Si us cau a les mans una peça com aquesta, tan tosca com cercada, no en dubteu pas: és falsa pràcticament per definició. Les autentiques, que tampoc no van circular, les ha vistes tan poca gent que ni val la pena de parlar-ne.
Fins aquí, doncs, una breu ressenya (l'article anava als Annals del Patronat d'Estudis Historics, però me l'han rebutjat per massa curt) de la il·lustre història local de les falsificacions.
L'autèntica història d'aquest poble assenyat que, malgrat tot, sobreviurà a la rauxa d'autenticitat i originalitat que ens envaeix.
