La condemnació d'Antoni Borges
— Ximenes de l'Ossobuco
En la voluntat de fer una nova narració verídica de la digna gesta dels nostres herois, m'he valgut de tècniques no gens habituals entre els historiadors.
No tan sols he indagat les dades usuals entre els cronistes, sinó que a més he recopilat les informacions que se m'han revelat per mitjà de fenòmens paranormals, fent de la parapsicologia i l'esotèria eines imprescindibles per a les meves investigacions.
El principal problema que es plantejava en la meva recerca, era com aconseguir referències veritables del mateix infern. Vaig pensar a recórrer a un sortilegi, per fer aparèixer en Dante Alighieri.
Però finalmente em solucionà el problema l'obra d'en Frederic Soler, el conegut Pitarra, que va escriure uns pastorets titulats «El bressol de Jesús».
Gràcies a l'adaptació d'aquesta peça, que des de fa anys es representa a Berga, aconseguí contacte amb un personatge grotesc, Batlle de Betlem, poblet situat al peu del Santuari de Queralt, on cada any per Nadal dóna a llum Maria, esposa del fuster de Natzaret.
L'alcalde d'aquesta població, en una actitud no gens habitual entre els polítics actuals, tot sol i amb decisió s'enfronta a una monstruosa cuca, producte dels conjurs de Satan, que atemoreix els seus administrats.
La bèstia immunda no s'està pas de raonaments i engoleix l'autoritat municipal, traslladant-lo a l'avern.
El seu retorn al món dóna origen a les populars Garrofes, quartetes satíriques que amb crueltat blasmen les accions i actituds dels berguedans amb una especial predilecció per al consistori.
La veu greu del tinent cridà: «Foc», els components de l’escamot, apretaren el gallet dels seus fusells. Antoni Borges, davant d'ells amb les mans lligades a l'esquena, els mirava de fit a fit.
Portava de cap cridar amb totes les seves forces: «Visca el rei Carles».
Estic parlant d'un instant, d'un espai de temps molt curt, en un no res es passa de l'ordre a l'acció, a la detonació i l'impacte. Però aquell segon es féu molt llarg per al brigadier que estaven executant.
Malgrat la predisposició a sobreposar-se a aquella situació i l'aparent impressió de superar el tràngol, el militar legitimista estava alterat, en curtes freqüències de temps recordava llargs períodes de la seva vida.
Premeditadament s'humiteja els llavis amb la llengua i tot pel decidit propòsit de proclamar clarament la seva irreductible voluntat de mantenir-se immutable als seus ideals. Alhora imatges de la seva existència es reproduïen de manera pertorbadora en la seva ment, moments de glòria, fracàs, avorriment, tendres, la família, els fills, en Josep, el Borgetes,
Implorà: «Donaria l'ànima per fer-lo un home».
Les bales toparen amb el seu cos, havia fet tard, ja no podia cridar res, mentre sucumbia a la penetració dels projectils que s'incrustaven en la seva carn, es desplomà sobre el terra i arrepenjant-hi la galta esquerra, donà el darrer cop d'ull en aquesta vall de llàgrimes.
L'ardit carlí va tenir la sensació de com si l'estiressin des de darrera per tal d'aixecar-lo. Un cop dret, veié el seu cos ajagut a terra, sentia una estranya sensació incorpòria de levitat i fred. El capitost del piquet d'execució s'acostà al seu cadàver, mentre embeinava el sabre i desenfundava el revòlver. Examinà el cos i comprovà que ja no li restava vida, de totes maneres li disparà el tret de gràcia, per si de cas. Un cop efectuada l'acció, s'aboca sobre les restes i en Borges no es pot estar de tirar-li una coça al cul, el superior s'incorpora visiblement molest i arresta amb severitat el subordinat més pròxim.
El brigadier Antoni Borges, que fou capturat pel coronel Niubó, és afusellat a Cervera. Davant el piquet d'execució es mostra tranquil i arrogant, però en l'últim moment és pertorbat pel record de la incompetència i beneiteria del seu fill Josep. A les portes de la mort, proposa perdre la seva ànima per fer del Borgetes un home.
Un cop crivellat per les bales dels cristins, es troba en un estrany estat de levitació i transfloració, fora del seu cos.
Era evident que ningú no podia gipar l'Antoni Borges; del que no estava tan segur era de si era viu o mort, i és que en aquest tràngol tothom és novell.
Els soldats marxaren arrenglerats darrera el seu oficial. Un caporal i quatre mossos d'esquadra s'acostaren al cadàver, que jeia a terra enmig d'un bassal de sang, i li donaren la volta. No feia pas gaire mala cara, vist el tracte rebut. En un moment s'omplí la plaça de gent badoca i tafanera que volien veure el cos del brigadier legitimista. El campanar de Santa Maria començà a tocar a morts; diligentment s'hi afegiren totes les altres campanes cerverines. Aquell campaneig li produí una curiosa sensació de satisfacció, perquè el considerava un homenatge envers ell.
Un cop va caure la nit els mossos el carregaren en un carro, el portaren fins al cementiri i l'enterraren. Sepultades les seves restes l'envaí una agradable tranquil·litat. Ja de matinada encara vagava pel carrer Major quan topà amb un ésser estrafolari. Vestia una brusa negra setinada amb un ample cinturó, uns pantalons molt ajustats no amagaven un voluminós «paquet», al cap hi portava una diadema de plata, tenia un masclet al mentó i unes enarborades banyes, al darrera una cua molt gruixuda arribava fins a terra.
-On vas, Antoni? -va dir amb veu gutural-.
-Qui sou vós?, que em coneixeu? -contestà el nostre heroi- D'on heu sortit amb aquesta fila?
-Què passa amb el meu aspecte?-va preguntar el personatge carnavalesc, i continuà-: Sóc Satan, el rei dels inferns.
Borges no es va poder estar de riure, tot i que no havia parat atenció en el fet que aquell extravagant subjecte l'havia talaiat. L'enigmàtic individu es va emprenyar molt i va posar una cara com si empenyés fort amb el ventre. De sobte es va oir un so com el d'una llufa i tot seguit es flairà una pestilent pudor de sofre.
-Està bé, et crec-va dir convençut el militar carlí. Però no hi tornis. -Amb interès interrogà-: Què m'ha passat? Què hi faig, aquí? Què he de fer?
Ara, ja assossegat i amb un aire de distinció, el sobirà dels diables explicà:
-Ara la teva ànima em pertany, tu tindràs la condició d'espectre fins que no hagis complert l'altra part del tracte, em refereixo a allò de fer del teu fill un home. Ningú no et pot veure ni sentir excepte el teu primogènit -I amb to imperatiu va prosseguir: -Ja pots començar a treballar, i de pressa. En temps de guerra les ànimes es desvaloritzen ràpidament.
-D'acord, però com atraparé el meu noi? A peu -pidolà el guerriller-.
L'àngel caigut sacsejà el cap com quan, tot i que esperem que ens demanin alguna cosa per a la qual ja tenim solució, posem cara de sorpresa. Es ficà els dits índexs de les mans a la boca, féu un xiulet eixordador. D'una cantonada sortí al trot l'esquelet d'un cavall.
-Aquí tens, té les mateixes qualitats que tu.
-Sembla famèlic... -es va queixar el fantasma-.
-Sí, però no se te'l menjaran les mosques -li replicà amb cinisme-.
I després del renill d'aquell quimèric equí s'endinsaren en la foscor de la nit, al galop. El brigadier Antoni Borges va ésser sorprès i detingut pel coronel Niubó a Santa Maria de Meià. El portaren a Cervera i el dia 3 de juny l'afusellaren. Durant l'execució el nostre protagonista, de manera honorable, va vendre l'ànima al diable a canvi de fer del trompa del seu hereu un digne comandant de batalló, de manera que pogués conservar el nom. Satan acceptà el mercadeig animista. Li féu la gràcia que tingués la qualitat d'espectre, per tal que pogués complir el seu compromís i, a més, li oferí un destre fantasmagòric del qual només restava l'esquelet, i tan sols podien ésser vistos per en Borgetes.
L'agosarat guerriller impalpable, enmig dels soldats del coronel Niubó, observava encuriosit els preparatius de l'emboscada per a la que fóra la seva brigada quan encara tenia vida. Va reconèixer la bona estratègia del cap cristí; aquell parany era enginyós i sens dubte el ceballot d'en Borgetes hi ensopegaria. Per sort, ell era allà i els en revindria. D'una llambregada va percebre un reflex a la falda de la serra.
Eren ells, sens dubte, i confiats, ignoraven el perill que sobre el destacament planava. Esperitat es llançà vessant avall, a galop tirat. El difunt general i el seu quadrúpede fantàstic descendien per una tartera bramant: «A cobert! A cobert!...»
Josep Borges, sobre el seu terçó i entre els caps del seu batalló, va ésser l'únic que va veure aquella esgarrifosa aparició. Horroritzat, va girar cua i sortí esperitat muntanya avall. La tropa l'imità sense vacil·lar. Mentre que els oficials, resignats, guaitaven aquell descoratjador espectacle. Els homes de rang d'entre els voluntaris reialistes, que sabien l'estupidesa del seu capitost, ja ni se'n feien creus, però no seguiren la sobtada maniobra, no fos cas que després haguessin de tornar a pujar.
A la vista del coll, una inesperada descàrrega de fuselleria sorprengué el comandament carlí que, davant del foc creuat dels liberals, instintivament es replegà desordenadament i precipitada. Quedaren per terra les respectives boines amb escarapel·les, com a mut testimoni de la seva temerària imprudència. El vespre, un cop acampats, els oficials es disculparen per la seva idiota actitud davant l'encertada acció de llur comandant. Ell, però, no comprenia res. La visió del fantasma del seu progenitor sobre aquell rabent esquelet l'horroritza-va. Intentà explicar que no havia estat mèrit seu, sinó de l'esperit del seu pare.
A partir d'aquell dia va començar a córrer entre la facció del Legítim el rumor que el record de la memòria de N'Antoni Borges havia fet del neci del seu fill un bon i arriscat estrateg.
La columna es retirà a Àger per reorganitzar-se. La iniciativa era en realitat en mans del brigadier, que utilitzava el seu hereu com a mèdium. Al cap de poc l'espectre començà a ésser carregós per al noi. De clar i a la serena no se separava d'ell, tothora li deia el que havia de fer i com havia de comportar-se.
Amb la reestructuració que féu de l'exèrcit legitimista el mariscal de camp, en Blasi Maria Royo i de León, Bartomeu Porredon passà a comandar la primera divisió, que tenia encomanada la província de Lleida. El batalló d'en Borges era sota les seves ordres.
El Ros d'Eroles proposà una expedició a la Vall d'Aran. En Josep i el seu germà Miquel s'hi oposaren en principi perquè consideraren que no valia la pena gastar esforços en una comarca tan mal comunicada amb la resta de Catalunya i que tenia escasses possibilitats estratègiques. Però el finat brigadier era d'una altra opinió.
Ell entenia l'operació com una hàbil maniobra que resoldria les deficiències d'intendència gràcies a la riquesa ramadera de la zona. El primogènit va dir un «no» rotund, eren els vius els qui havien de decidir. Aquella visió demoníaca els podria portar en una situació infernal.
Malgrat el decidit i ferm propòsit dels dos germans, a primers de desembre, juntament amb els homes d'en Porredon, assetjaren Viella. Més tard es retiraren cap al sud i tornaren passant pel Pont de Suert.
Ros d'Eroles - és el mot o renom amb què era conegut en els ambients carlins el general Bartomeu Porredon.
