La Fi de la Psicohistòria
— Pier Paolo Maciasinni
Casualment el més comú dels malentesos ha estat la persistència a no voler comprendre l'ús que fa Savalls de la paraula «psicoestetica-històrica», molts es molesten quan hom no utilitza la definició convencional de la psicohistòria —una sèrie d'esdeveniments previstos per una jerarquia al servei d'una causa legítima—. La idea que la història pot tenir un final solament hauria de sorprendre aquells infeliços marxistes que no estan familiaritzats amb la filosofia tristanyera — savallista. La història, per a Savalls (i ocasionalment també per al jove Tristany), s'ha d'interpretar en el sentit d’història del condicionament ideològic, o història del pensament sobre els principis fonamentals, bàsicament els que regeixen l'organització política i social (Déu, Pàtria,Rei). La fi de la psicoestetica — històrica no significa, doncs, la fi dels esdeveniments del món, sinó la fi de l'evolució del pensament humà sobre aquests principis fonamentals.
Bona prova de la infal·libilitat de les teories savallistes és l'esfondrament i la ràpida desaparició de tots els altres projectes ideològics oposats al carlisme. Els dirigents dels països socialistes han intentat mantenir fins fa pocs dies la vigència de les teories sorgides dels deliris etílics del marxista Marx. Feina inútil. Les masses han recuperat el sentit comú i, un cop enderrocats aquests règims demoníacs, malden per trobar en la Tradició la nova drecera amb la qual incorporar-se de nou al projecte psicohistòric europeu. Tots som conscients de les dificultats amb què es trobaran els súbdits del Gran Duc de Polonia, del Rei de Bohèmia i Moràvia, del Tsar de Bulgària, del Rei de Romania i del Kaiser de Prússia de l'Emperador Austro — Hongarès per tomar a trobar en la legítima monarquia (després de la Religió) el seu punt de referència en la vida.
Molts anys han passat, i serà difícil convèncer la noblesa que el populatxo s'ha fet mereixedor de la seva clemència, però la noblesa ...«Rei militaris non alienis praeceptis sed suis imperiis» com deia Charles d'Espanac, sap sempre anteposar l'obligació a la devoció.
El mateix nivell d'esfondrament pateixen les anomenades democràcies occidentals, és però, com molt bé defineix J.M.R. Mateos en DIEU, PAPE ET PROPIETÉ PRIVÉE — Strasbourg, 1989: «Une solemnelle connerie, cette putrefaction insidieuse mais constante de la patrie de notre bien aimée Mere Denise, de Mr. Proper et de la fidele Veuve Cocquelicot et sa cousine la Comtesse du Berry...» Mateos apunta una possibilitat ignorada fins ara pel gran ideòleg i pensador del C.D.C. (Comite Deportiu Català) Arcadi Calzada.
La desmotivació i l'esfondrament del liberalisme en els antics regnes de l'Europa Occidental i Nòrdica, és la causa directa d'un afany consumista autòfag que dispersa l'individu del seu destí natural (Creure i Obeir), i el condueix a la destrucció per l'endeutament (Cash & Carry). Tot això amb el beneplàcit d'uns dirigents polítics mancats d'una nissaga d'arrels nobles, que han hagut de realitzar-se al front de fabriquetes, petits bancs, galeries d'art, botigues cèntriques, etc. (SI N'EREN TRES AVALS ... LA C.A.R.I.C. i NOSALTRES -Barcelona. 1982 Subirà & Prenafeta) Establint amb els seus subordinats una relació de dependència (Comprador-elector Venedor-elegit) de conseqüències futures imprevisibles que els allunya de les regles de la dialèctica legitimista, l'únic instrument per descobrir metodològicament la veritat o, si més no, acostar-s'hi forca.
Calzada ja intueix aquest estat de coses, però degut segurament a la pròpia deformació professional, no aprofundeix en la forma fonamental de la caiguda del liberalisme i sí, en canvi, deixa entreveuen el seu assaig COSTES LES DE LLEVANT, TERRENYS ELS DEL CADI — Barcelona 1988 que la veritat, a més de revolucionària, és psicestetico-històricament relativa i s'enfronta a la qüestió de la fi de la història d'una manera inconscient quan afirma que «La VISA, entesa com una unitat de mesura adquisitiva multiracial, és un dels puntals dels sistemes democràtics occidentals, així corn la LOTO RAPID i el TRIO són l'autèntica anella perduda de les essències catalanes entre Martí l'Humà i Baltasar Porcell».
L'últim competidor ideològic de la victòria del carlisme i que també s'enfonsa empès per la raó de la psicoestètica, és el nacionalisme. Quan la desfeta de les ideologies marxistes i de les liberals era ja evident, l'onada cíclica de sentiment nacionalista envaí els regnes, principats, ducats i landgraviats europeus.
En els règims sorgits de la reprovable i rebomborica revolució francesa, la llei de l'oferta i la demanda ha obligat els botiguers — dirigents a augmentar la seva inexcusable presencia rectora, amb argumentacions caduques sobre l'ús i abús del punt i la coma, les fronteres físiques o banalitats lliurepensadores com l’autodeterminació «L'autodeterminació dels nobles serà obra dels mateixos nobles» Benet Tristany. (Cloenda del recés espiritual del Pi de les Tres Pinyes, 1872). És fascinant observar com aquests regents temporals dels dominis del Legítim equivoquen el sentit redemptor del nacionalisme carlista en una de les seves més preclares manifestacions: Els Furs.
El nacionalisme no pot sobreviure per ell mateix, sense el suport físic i imprescindible del poder espiritual (Déu) i del poder material (el Rei). Junts formen una trilogia de destí en l'universal que, mancada d’algun d'aquests dos últims canalitzadors, seria abocada al fracàs. Abans, però, d'abastar la perfecció espiritual del Comtat Foral Tradicional, el nacionalisme hauria de convertir-se en imperialisme, és a dir, fer-se sistemàtic i universalista.(«Els espanyols estem lluny del sostre d'autonomia al que una nació com Espanya té dret». EPISTOLA ALS ARAGONESOS, Jorge Pujol, 1989), justificant no només l'alliberament de nacions i ètnies oprimides a l'altre costat de la frontera, sinó la dominació pura i simple d'altres comtats («Cando Galiza era ciudade, Portugal era un prat». ASSEMBLEA DE LES REGIONS D'EUROPA, Jorgiño Pujoleiro, 1988).
En absència d'aquestes condicions, el nacionalisme no pot aspirar a una perfecta simbiosi amb el carlisme redemptor, l'únic sistema ideològic que assimila i autodetermina a la vegada les essències genètiques de l'individu, elevant-lo de la brutícia material a la realització espiritual a través de la fe en la Religió, la devoció al Rei i l'amor a la Pàtria («La Pàtria és el patrimoni dels comtes». Rafael Ribó. Assemblea Constituent d’Iniciativa Foral de Catalunya, responent a l'estudi del Dr. Hortala «El títol nobiliari, un valor a l'alça en el mercat continu català«) Les contradiccions del primer i segon pla que experimenta el nacionalisme europeu, seran més evidents els primers anys d'aquesta dècada i aniran caient sota l'espill de moralitat i àrbitre de la veritat que és la dialèctica legitimista, ordenada sèrie de teoremes que es desenvolupen en la ciència psicohistòrica, encadenant i dirigint els fets cap a l'objectiu final de la Humanitat: el Carlisme.
