Bons costums que es perden i males coses que per desgràcia van arrelant
— Col·lectiu Punta de Sabre
Ja a finals del segle passat, molts escriptors i polítics es lamentaven i es queixaven de la pèrdua dels nostres costums i les tradicions seculars i de la introducció d'aquells elements estrangeritzants que tant de mal han fet i fan a la nostra idiosincràsia.
Cent anys després, el problema encara s'ha fet més greu, -en no vetllar els qui ho haurien d'haver fet- i perquè cada vegada més els valors dels postres coetanis s'assemblen més i més als de la resta d'habitants, no ja d'Espanya sinó d'Europa, d'ençà de la fatídica data de l'1 de gener de 1986.
Podríem començar quan hi hagué la introducció dels cavalls de quatre rodes i les regnes en forma de volant, que la gent va començar a esperar amb vertader delit les festes per poder marxar a conèixer món, com si el d'ací, molt més atractiu, ja no els resultés vàlid, impregnant-se d’hàbits aliens a la nostra manera de ser.
De totes maneres, podríem recular encara molt més per veure quan comenta aquest canvi de valors, inclinant-se per tot allò que té tuf de foraster i menystenint les coses nostrades. Nosaltres som partidaris de donar una dada molt interessant per a l'estudi del canvi de mentalitat, en la qual mai ningú no ha parat compte: quan l'home va deixar de posar-se la barretina per cofar-se la gorra i al mateix temps la dona canviava la caputxa per la mantellina.
És ací on hem d'aprofundir, és ací on rau el vertader secret que fa que avui dia siguem iguals als habitants de les ciutats, pernicioses i degenerades.
En aquestes dates de Setmana Santa és quan es veu tot això que acabem de dir. Cada vegada més, els olotins i les olotines marxen a veure món i cada vegada som més pocs els qui ens quedem a passar-la al costat dels nostres familiars.
Des del Dimecres de Cendra, quan se'ns recorda que venim de la pols i a ella tornem, «memento homo quia pulvis es...», els catòlics es preparen per celebrar la Pasqua de Resurrecció. Les Quaranta Hores, amb els seus deseners i desanares, el Dejuni, abans tan practicat pels olotins, la visita en família als monuments, el dia de Dijous Sant, el Viacrucis... Són costums que s'han anat perdent enfront d'un Carnestoltes que va prenent volada i va guanyant terreny.
On és aquella benedicció de palmes al Puig del Roser? Aquell costum que data de moltes centúries enrere, quan l'església de Sant Esteve es va esfondrar i sortosament no hi hagué víctimes perquè tothom era al puig del Roser beneint les palmes i el llor, que més tard servirà per espantar les tempestes congriades per les bruixes del Puigmal.
On és aquell formigueig de coloraines formant un quadre esplendorós, destacant les vermelles barretines i els colors dels vestits de les noies?, i el bellugadís de les palmes i palmons de la mainada baixant del puig del Roser cap al Firal?
Un costum dolc i deliciós, encara que totalment degenerat, del qual Valeri Serra i Boldú parla com de la més genuïna representació, són els tortells i les mones, amb què els padrins obsequien els seus fillols en un intent de mantenir els menjars rituals, circumscrits, aquests, a la regió ausetana: Vic, Girona i Olot.
La societat de consum, tan criticada per nosaltres, ha anat introduint canvis en la presentació d'aquestes menges, i ara, en comptes del típic ou de Pasqua, símbol del principi de l'Univers i de la Creació, hi podem trobar els últims personatges dels dibuixos animats que surten per la televisió.
Una altra tradició perduda, tot i que hi van haver seriosos intents per recuperar-la fa uns quants anys, és el ball del Xai Bé. Un ball considerat com una de les quatre antiguitats de Catalunya, on s'hauria d'haver deixat perdre, i ara, pel Dissabte de Glòria podríem gaudir d'aquesta dansa, ballada per quatre pastors amb barretina per tal de celebrar el trànsit de l'hivern a la primavera i assegurar la fertilitat de la terra i de la ramada.
N'hi hauria tantes, de coses, per reivindicar! El costum que més celebraríem que es tornés a instaurar seria el que es feia el dia de Pasqua de Resurrecció. Aquell en el qual tota la mainada d'Olot, al so del tritlleig de les campanes de les esglésies, perseguien gossos per tots els carrers de la ciutat, cridant sempre: «A matar jueus! A matar jueus!».
Aquest encisador costum ens fa pensar com era de rica la nostra memòria col·lectiva.
De processons actualment ja no se'n fan i, cada vegada més, s'està posant de moda haver d'anar a Verges, per Dijous Sant, a veure la seva processó, cosa cada any més difícil a causa de la gran afluència de gent, sobretot de barcelonins, que van a veure costums de l'antigor i que converteixen l'acte en un sarau.
Què se n'ha fet de les tradicionals caramelles que es cantaven la nit de la Pasqua de Resurrecció?
Aquests cants tradicionals, tan antiquíssims, plens de vida i de sabor popular, nascuts a redós de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, segons escrivia mossèn Cinto Verdaguer. Doncs les caramelles han quedat arraconades en el més pregon oblit.
On són aquelles colles de jovent, amb barretina i cistelles, que anaven de casa en casa, cantant la bona nova de la Resurrecció i captant ous i botifarres, alegrant la gent i cantant i enamorant alguna donzella? Aquest jovent d'ara s'estima més anar amb moto o ballar aquests balls moderns en companyia de noies igualment alliberades en qüestions de la vida, en aquests cataus que s'anomenen discoteques.
Tindríem tantes coses més per dir! Però no volem abusar de la paciència dels nostres estimats lectors i decidim acabar aquí, tot esperant que en números propers, les pàgines de «La Comarca Carlina» continuaran essent obertes a les nostres modestes opinions i per continuar insistint en uns punts tan vitals i essencials de l'esperit carlí com són els costums i les tradicions.
L'objectiu que ens havíem plantejat en començar aquest senzill escrit era tocar el cor de les nostres digníssimes autoritats perquè reconsiderin la seva postura i prenguin les mesures pertinents per posar fi a tant de desgavell. La lluita serà difícil però encara s'hi és a temps.
