Les Bases de Manresa
— Professor Carolus
«Les Bases» —va dir— «Les Bases de Manresa son molt importants. Les Bases de Manresa» —va repetir emfàticament— «són el símbol de la Nostra essència i varen configurar els plantejaments de l'Estatut de Catalunya del 1932, que fou el primer del Món, i varen influenciar la Constitució italiana i la Constitució espanyola del 1977».
Gràcies a les Bases, el carlisme català ha intervingut en la política europea des de fa molt de temps. «Si no fos per les Bases» —va afirmar alliçonadorament— «no seríem els aspirants permanents a la Presidència de les Regions d'Europa».
L'essència i la permanència de l'essència són les principals característiques de la ideologia carlina i aquesta és la nostra major contribució a l'ideal polític europeu. Adenauer, De Gásperi, Schumann, es varen remuntar als seus orígens carolingis gràcies a l'ideal de permanència de l'essència que nosaltres els havíem inculcat. «Els historiadors carlins estan obligats a revisar la seva postura envers les Bases» —va concloure amb contundència. Cert, el President va fer santament picant-nos la cresta als historiadors.«Revisem les Bases» ha de ser el nostre crit! Som-hi!
La Unió Catalanista fou un moviment polític que es constituí a Barcelona l'any 1891, sense aspiracions electorals. Aglutinava agrupacions i associacions catalanistes i, després del 1897, admeté també persones particulars.
Experimentà tensions entre els membres apolítics de La Renaixença i els partidaris de l'acció política directa en forma de lluita electoral. Enric Prat de la Riba se n'escindí per a fundar la Lliga. Com a nota curiosa, la Unió Catalanista obtingué un escó quan ja se li havia acabat la corda, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1932. La primera Assemblea tingué lloc a Manresa i reuní 248 delegats de tot Catalunya per a debatre un Projecte de Bases per a la Constitució Regional de Catalunya, que havia estat confeccionat per una Ponència, després de rebre suggeriments de totes les delegacions.
El Projecte era allò que avui en diríem un Estatut. Però no era un Estatut d'Autonomia sinó, més aviat, un Estatut federal o confederal, confeccionat a partir d'uns antecedents forals que es remuntaven als gloriosos temps de l'Edat Mitjana.
El Projecte era lloablement poc democràtic i molt carlí. Volia restaurar els drets i llibertats tradicionals dels catalans i, per tant, establia la sobirania única de Catalunya en els seus afers interns. Les Corts catalanes havien de ser de tipus classista i només els caps de casa tenien dret de vot. En cap moment no es donava a entendre que la dona pogués ser objecte actiu o passiu de la política.
Com era d'esperar en un Projecte carlí, les Bases eren fortament comarcalistes i també municipalistes. La comarca era una entitat «natural» en la política i cada una d'elles havia de comptar amb un Consell Comarcal nomenat pels municipis. Les eleccions municipals també eren per sufragi classista. Algunes de les 18 Bases de la Ponència foren modificades per l'Assemblea, però la 2na Base fou l'única que hom suprimí; establia que el «Poder central Monàrquic estaria representat a Catalunya per un Príncep de la sang». Això hauria permès que, havent-hi a Madrid la dinastia alfonsina, Catalunya tingués a Carles VII com a Delegat del Govern. La supressió de la Base 2 fou una desfeta de les tesis carlines (però ja veurem tot seguit que la desfeta fou més aparent que real) i un triomf del que més tard esdevindria una de les consignes de la Lliga: l'accidentalitat de les formes de govern a Espanya en relació a Catalunya. Només cal recordar la frase mitinesca de Cambó:«Monarquia? República?... Catalunya!»
Les Bases responien a la realitat dels components de l'Assemblea. Entre els 248 delegats que consten al Llibre d'actes no hi ha cap dona, ni cap obrer, ni cap pagès. Les professions liberals (en aquest cas el nom de liberal pot desorientar al lector) foren les més representades (95 delegats), seguides per les classes passives (propietaris i hisendats=93 delegats); a gran distància seguien els fabricants i industrials (24 delegats), comerciants (18 delegats, inclosos 2 banquers), literats(14 delegats), catedràtics i mestres (10 delegats), artesans (5 delegats), artistes (4 delegats), religiosos (4 delegats) i sense especificar professió (9 delegats). El total suma 276, però és que hi havia 28 delegats que constaven amb dues professions.
Pot estranyar l'escassa representació del rovell de l'ou del carlisme, és a dir, l'Església i l'Art, entre els delegats. Una tal estranyesa no faria res més que demostrar la ingenuïtat del lector: el carlisme era present a tot arreu, seguint meticulosament el Pla Savalls, basat en la Psicoestètica Històrica. Els delegats de comarques havien estat escollits pels rectors dels pobles. Els de poblacions mitjanes eren membres moltes vegades de confraries de Setmana Santa i de patronats de les Escoles locals de Belles Arts.
La presència dels carlins s'accentuava en els llocs clau. Josep Torras i Bages, que esdevindria destacat dirigent del Cercle Artístic de Sant Lluc, intervingué en la redacció inicial en representació de les agrupacions de Barcelona. El pintor olotí Joaquim Vayreda fou membre de la Ponència i vocal de la Junta Permanent de la Unió Catalanista.
A més a més, altres delegats, que apareixien sota altres professions, eren artistes d'una o altra manera; esculpien, dibuixaven o pintaven. Els arquitectes, per exemple, n'eren un cas ben clar. Lluís Domenech i Montaner era el President de la Junta Permanent. Josep Puig i Cadafalch, partidari de "l'anostrament original de formes del gòtic, sense oblidar- la tradició pairal" era delegat per Mataró. Carles Bosch de la Trinxeria, delegat per la Jonquera, que era propietari i escriptor, pintava en secret. Alguns delegats eren marxants d'art.
Però tots aquests fets no són res, comparats amb una evidència quantitativa aclaparadora, que demostra que la figura i el paisatge, ambdós idíl·lics i incorruptes, estigueren presents de manera permanent: els delegats que no eren artistes, eren col·leccionistes.
La Figura i el Paisatge, ambdós idíl·lics i incorruptes, varen triomfar a Manresa el 1892, cent anys abans dels Jocs Olímpics.
Fou el primer gran triomf de la Psicoestètica Històrica, del carlisme de l'esdevenidor, del carlisme de sempre.
