Segon retorn del guerriller Mussol
— Eiximenis de l’Ossobuco
-"Qui sou?"
-"Soc en Jaume Galceran, pagès de Berga, i vosaltres?".
-"Nosaltres som els qui fem les preguntes", contesta al mateix temps que li acostà el canó a la panxa. "Què hi feu aquí?", continua interrogant.
- "Busco en Josep Puig, el coneixeu?".
-"Cerqueu en Boquica?".
-"El mateix", digué el camperol. "Sou homes seus?". El trabucaire, sense respondre la pregunta, prosseguí: -"I per a què el voleu, en Puig?".
-"Per ajuntar-m'hi", digué amb el cap ben alt.
-"I aquest capell?", inquirí el guerriller al mateix temps que d'una empenta li feia caure del cap un barret de capità cristí.
-"El vaig trobar al costat del cos del meu germà quan el van assassinar els soldats, el porto per no oblidar l'odi que he estat covant", recitava el conreador. "Algun dia el venjaré".
-"Sí, ja veig que no és pas teu", afirma el matiner, que mirava les espardenyes espellifades d'en Galceran.
-"Sabeu on para, en Boquica?", pregunta tot prenent el protagonisme de la conversa.
-"Junt amb Cavalleria campejant per aquestes muntanyes. Nosaltres anem amb mossèn Benet". I li proposà: "Vols venir amb nosaltres?".
-"N'he sentit a parlar, d'en Benet Tristany... Si em voleu, vindré amb vosaltres".
Al mateix temps el tercer guerriller, que era dintre de la tronada volta subterrània, va veure el fet més increïble que us pugueu imaginar. L'ossada que reposava sobre les lloses d'aquella consagrada edificació quedà voltada d'un estrany polsim blanc, i aquelles podrides restes humanes tornaren a refer-se. D'una manera repugnant van anar sorgint de la misteriosa pols, una per una, totes les vísceres entre borbolleig de sangassa i escuma. Es desenrotllaven els enroscats muscles i s'entortolligaven recobrint aquell cadàver sense deixar d'esquitxar sang i sabonera; era una visió fastigosa i nauseabunda que al mut de Besalú li provocava ganes de vomitar; la carn emergia i cobrí tot el cos, traspuntà la pell i fou especialment repulsiva la recomposició dels ulls.
La pols s'havia convertit en carn. El mut, allà dret com un estaquirot, ho havia vist tot i res no podia dir. A terra, jacent, un home llarg i prim amb allargats ullals somreia satisfet i abillat amb una boina carlina.
-"Mut, vine, ja!", cridaren els trabucaires.
En Janot de Besalú sortí amb la cara desencaixada, els ulls desorbitats, escabellat, blanc com la llet, no parava de gesticular amb els braços, suava i no era capaç d'explicar allò que havia presenciat.
-"Què et passa?, què t'atemoreix d'aquesta manera?", preguntaren els seus companys. El qui era més a prop de l'entrada tragué el cap i va veure un ratpenat gros que voletejava.
-"Una ratapinyada t'espanta, carallot?", i li dona una clatellada.
Partiren tots quatre amb els cavalls, la nit ja havia caigut, però una lluna plena i resplendent il·luminava aquella contrada.
-"Galceran -comenta al carlí que li sembla que comandava aquell escamot", és una mica bordegàs, aquest mut!".
-"Sí que ho és, però té l'avantatge que si el capturen els soldats mai no dirà res".
Tot cercant informació sobre la guerra dels matiners he topat amb significatives dificultats per poder descriure els fets amb total rigorositat.
Sovint la història ha estat escrita pels vencedors. Ells han guanyat perquè eren els elegits, derroten els dolents perquè aquests basen els seus principis en la ignomínia i la injustícia. Altres vegades he anat a parar a les cròniques dels vençuts. En elles pretenen justificar el fracàs. Aquests han perdut malgrat defensar la raó, encara que derrotats no han malversat l'honor, l'enemic maligne ha triomfat gràcies a la vilesa i la traïció.
En tots dos casos els autors sucumbeixen davant el dualisme maniqueista de creure que la història és un combat del bé contra el mal. Els investigadors contemporanis pequen de narrar els fets amb un especulatiu intel·lectualisme que els allunya de l’experiència sensible i emocional, vull dir: Que ignoren o no accepten la realitat del mal. Aquest és refermat per la tangibilitat del diable, que n’és la personificació sense arribar a ésser un principi contraposat a Déu. Les forces enemigues del bé són reals i tenen domini sobre la independència i els bons propòsits dels homes, i per tant deixen la seva empremta en la història.
El tinent metge Don Antoni Sastre i Storch trucà a la campaneta i mentre esperava que s'obrís la porta s'engiponà la indumentària de gala. Travessà el passadís darrera de la minyona i arriba al saló, on ja l'esperaven. El rector de la parròquia, en Ramón Moreta, el saluda amb un somriure. El doctor Josep Storch i Pía, el seu oncle, li retragué la falta de puntualitat. El nebot intenta excusar-se encongint les espatlles i obrint els braços. Observa, a més, la presència del doctor Joaquim Fàbregas, del batlle de la ciutat, Josep Maria Vilardaga, i d'un senyor d'aspecte distingit que no coneixia.
