CONSELLS ALS MARAGALLAS
 
Quart Consell

— Emília d’Organyà

  Un sentimentalisme molt propi d'aquell Joan Maragall de les fagedes, de les vaques cegues i altres mites urbans, mou els maragalls actuals a apuntar-se a qualsevol iniciativa «per salvar la natura». Són defensors aferrissats i per principi de la natura original, de la mateixa manera que defensen les pel·lícules en blanc i negre i no toleren que les acoloreixin. (El color ja el posen ells).
  Convé avui parlar de l'ecologisme.
  Us heu preguntat mai perquè tots els ecologistes són urbans?
  Com és que els ecologistes defensen certes mesures, però sempre a casa dels altres?
  Us heu fixat que els manifestos ecologistes tenen com a principi impedir a una població determinada i concreta que viu en un espai físic (o és propietària d'aquest espai) que pugui continuar vivint en aquest espai o d'aquest espai?
  Si us cal firmar proclames ecologistes, firmeu-les com més allunyades millor del lloc on vosaltres normalment viviu. Segurament això es porta en certs cercles i és un bon tema de conversa a l'hora del frankfurt o de l'hamburguesa amb Cola.
  La natura és igual a la terra i si hi és, és per produir i per treure'n un rendiment: per conrear, tallar bosc, fer-hi urbanitzacions, vedats de caça, llogar les ruïnes a preu d'or, etc etc.
  Què saben els maragalls del que produeix la terra i del que costa treure-li el suc?. Quan aneu a donar lliçons a l'habitant del poble, a salvar-lo de la seva ignorància, a missionar-lo en la seva incultura (segons el vostre criteri); si no us en fa cas, penseu que és perquè a pagès els subnormals sempre se'ls ha tractat bé. I saben que no s'han d'escarrassar per quatre que venen de ciutat.
  El que preocupa el pobletà, és que us perdeu quan aneu a donar un volt pel bosc. Això vol dir haver de sortir a buscar-vos, avisar Mossos, autoritats, periodistes, etc. Que no el deixin en pau. Això és passar-se.