Cinquè Consell
— Emília d’Organyà
Per a l'aborigen -que no és cap goril·la kenià- la diferència entre un xava i un maragall es redueix que del primer no en saben el nom i del segon sí.
El maragall ha de procurar adaptar-se als costums dels habitants del país. Quan vagi amb cotxe seria convenient que posés al vehicle una d'aquelles enganxines estandars de I love i per a més seguretat una altra que digués «A mi tampoc no m'agrada Barcelona».
No n'hi ha prou amb això. Ha de desconnectar la botzina del cotxe perquè l'instint metropolità no el traeixi i ha de tenir present que el peató o el gos que pren el sol tenen preferència sobre els cavalls que porta dins del motor.
Convé no precipitar-se en una cruïlla per ficar-se davant del cotxe que ve a pocs metres, ni deixar-lo en doble fila, ni conduir com un turista amb, patent de cors per fer qualsevol bestiesa.
El maragall ha de deixar el cotxe i anar a peu.
Convé tenir cura del vestit. L'alcalde de Camprodon, un digne representant de l'ordre carlí a la muntanya, ho ha deixat ben clar: res de banyadors pels carrers. Però és que el maragall ha d'aspirar a més que no pas a això. Ha d'evitar l'aparença de ramat encara que sigui a dimensions familiars, seguint el cap de família que reparteix clatellots i crits a dreta i esquerra per mantenir la unitat.
La motxilla l'ha de deixar al cotxe i la mainada que no pot caminar ha d'anar amb cotxet apretat per la femella del grup.
No caigueu en l'error de portar la bossa creuada sobre el pit, per evitar l'efectivitat de l'estrebada: per a l'aborigen això és un insult.
Per últim, heu de passejar decidits —cosa que no vol dir ràpids— com si anéssiu en un lloc concret. Les aglomeracions que impedeixen el pas pels camins estrets de les viles us delataran sempre. Aprofiteu la vostra estada estiuenca per practicar i potser la propera vegada us anirà millor.
