Vuitè Consell
— Emília d’Organyà
Aquestes cerimònies tenen en comú que el maragall apareix com a celebrant-director de la funció però la feina la fan els altres. El maragall llest sap que el millor és passar l'encàrrec al professional i deixar que aquest ho faci com vulgui, sigui un mata-porcs, sigui un suquet, sigui una calçotada.
Encara que no ho sembli, el natural encarregat de fer la feina dura i bruta considera un honor haver de treballar pel maragall en un cap de setmana, aguantar-lo a ell i tots els seus compromisos de ciutat.
Eviteu donar-li copets a l'esquena mentre el tracteu de vós i el molesteu al mig de la feina. L'efecte més probable és que us consideri un cretí i us dobli la factura.
El maragall és una font d'ingressos per a l'indígena, però aquest no es ven, ni ell ni el seu treball. Considera que li paguen per fer una representació en què els papers són molt ben delimitats. Com a la comèdia italiana fa el paper de criat o de minyona, que aparentment rep tots els cops i suporta totes les desgràcies, però de fet és el qui marca la pauta i protegeix el seu «senyor». L'indígena té el seu paper pamat i li agrada representar-lo. Això li permet estudiar de prop el maragall en un entorn exòtic —els seus amics de ciutat— i li dóna tema per a converses, comparacions i rialles a dojo.
Si no accepteu les normes de comportament podreu notar com de cop i volta la vida rural deixa d'ésser agradable ja que, tota aquella quantitat de petits inconvenients i molèsties que no us arribaven, gràcies a la protecció que teníeu dels indígenes, es manifesten amb tota la seva cruesa i vosaltres no ens en sabreu sortir. No us passeu fent el Senyor/a.
