Nocions d'estètica carlina
— Carles Popper
Si sou sincers, confessareu que us encanten els anuncis de la TV de desodorants, on surten paisatges incòlumes i dones sense cap tara ni màcula. Que sabeu apreciar un cotxe nou de trinca dins d'un paisatge natural i salvatge. Que us agrada la pintura tradicional catalana i també la més moderna quan, encara que sigui inconscientment, us recorda un paisatge com cal.
Què hi teniu penjat a les parets de les vostres cases, que realment tothom admira i aprecia? Quins objectes del vostre entorn considereu bonics?
El vostre entorn estètic és el reflex de la vostra naturalesa, de la vostra essència, del vostre ésser. És el que els pensadors han definit com el paisatge incòlume i incorrupte, com la projecció de l'entorn on ens agradaria que transcorregués la nostra curta existència. Això és el que porta als maragalls a sortir de la ciutat i anar al camp i a la muntanya, per a integrar-se en el paisatge. Ells fugen de la ciutat, un entorn desnaturalitzat (contrari a natural) i busquen el seu lloc dins l'espai que no ha estat encara violat (encara que intentin modificar la realitat i adaptar-la al seu somni).
Un paisatge, tal com apareix pintat als quadres de l'escola carlina per excel·lència, la d'Olot, té un fons llunyà i elevat, intocable i inaccessible; un pla entremig, que és el més important, ben ordenat; i un primer pla físic que introdueix la mirada. Aquesta estructura reflecteix l'ordre natural de les coses i de les persones. Tot està ordenat i escalonat. Hi ha elements a dalt i a baix, davant i darrere. Tot té el seu lloc, i quan cada cosa (cada pinzellada, diuen els crítics) ocupa el seu, tenim una obra estèticament perfecta. Aquesta perfecció ve d'aquest ordre com a reflex de l'ordre social establert.
El marc (no s'ha d'oblidar el marc com a part integrant i integradora) sublima el contingut de l'obra i, de fet, enquadra l'entorn en relació amb el paisatge que representa.
