La mena dels senyors
Segons els nostres companys de paper, tinta i impremta, que no de concepció política, s'han aprofitat del seu càrrec, de la seva posició política en benefici propi o dels seus amics i la seva família. Fan allò que tothom desitjaria: de fer servir les influències que té a fi d'aconseguir una cosa que una altra persona difícilment aconseguiria.
Qui ha tastat la vida pública sap la quantitat de sacrificis que exigeix la vida del polític per tal d'estar sempre al capdavant, sempre disposat a donar exemple, sempre amb la declaració a flor de llavis per indicar el que s'ha de fer, sobre què s'ha de parlar, què és el que s'ha de témer.
Què més voldria un polític que seguir el corriol d'amagat, lluny d'aquest munt de pressions que l'envolten.
Si una persona així es rebaixa a seguir els tràmits i procediments dels altres ciutadans, està mostrant una feblesa que pot desorientar fàcilment els seus seguidors.
Presenta símptomes de senilitat directiva que aconsellen la seva retirada i substitució.
És natural que faci servir els seus coneixements per un enriquiment particular del que de tota manera tampoc no pot fruir.
És natural que les concessions i contractes es donin als qui ell coneix, o a la societat on ell participa, perquè així es pot controlar millor la despesa pública.
No cal tampoc fer-s'hi veure, ja que no es tracta de la finalitat principal sinó d'una conseqüència natural de la seva carrera.
Hi ha extrems que realment demostren una manca de qualitat de la persona, com utilitzar Jaguars en comptes de Mercedes o Bentleys, o fardar de telèfon, i fer-se portar pel xofer amunt i avall.
Això és de mal gust, de sobrevingut. Ja se sap, però, que de porc i de senyor se'n ve de mena.
