La xispa de la vida
— A.G.
L'Esperit que mena l'ideari carlí ha mantingut sempre fresques aquestes i d'altres connotacions. L'Esperit carlí representa el progrés i la modernitat des de l'única via possible per aconseguir-ho: la legítima tradició. L'Esperit carlí ni es crea, ni es destrueix ni es transforma; s'adapta als temps gràcies a la seva flexibilitat.
Noble com l'or, és indestructible. És U i Quatrino: Una unitat de pensament en l'universal i quatre pensaments condensats en un: DEU, PÀTRIA, FURS i REI. Quatre són les branques de la Ciència, les virtuts teologals, els punts cardinals i els llums dels legítims semàfors -avui dia reduïts a tres- que ens aturen davant la memòria històrica, ens prevenen dels perills en cas de transgredir les seves ensenyances, i ens obren les portes d'accés a la veritat universal del bon camí. De l'únic camí.
L'Esperit carlí, ni es crea ni es destrueix. Neix imprès en els gens dels bons patriotes, i bona prova de la seva existència són les idees polítiques i socials dominants en la nostra societat, que si bé han hagut d'adaptar-se a l'actual constitució imposada pel triomf temporal de l'Estat liberal, demostren en cada convocatòria electoral que l'esperit carlí guia els seus actes i que el crit: DEU, PÀTRIA, FURS i REI ha estat comprès per la immensa majoria dels votants, donant el seu suport de forma massiva.
Per desgràcia, no passa el mateix en la resta de l'Estat, on llevat de punts molt localitzats (Províncies Vascongades, Galícia, etc.) l’aliança dels socialistes amb els liberals i els republicans porta la disbauxa, l'opressió i el desencís als infeliços que pateixen el seu govern.
Només una breu cita literària que confirmarà als descreguts i desencisats la veritat objectiva de l'actual evolució del carlisme i la seva influència en les idees dominants de la nostra societat. Gerald Brenan predeia en el seu estudi històric d'Espanya “EL LABERINTO ESPAÑOL” l'adaptació del carlisme i el seu renaixement d'aquesta manera:
“El campo había sido siempre carlista en Catalunya; los pequeños ropietarios y aparceros habian combatido fanáticamente por el primer Don Carlos, y aunque lo hicieron con menos entusiasmo por su nieto, no por esto habian renunciado a sus opiniones. El carlismo en el siglo pasado no representaba únicamente clericalismo extremado, sinó AUTONOMIA Y PRIVILEGIOS LOCALES. Asociando sus propios objetivos con aquellos del pueblo, la IGLESIA había encontrado CAMPEONES para su causa en el País Vasco y Catalunya. Y cuando por segunda vez el carlismo fue derrotado y su causa apareció irremisiblemente perdida, era natural que la Ialesia, lo mismo en las Provincias Vascongadas que en Catalunya, hiciese pesar su influencia del lado de los nacientes MOVIMIENTOS AUTONOMISTAS. En Catalunya el Obispo de Vic, Torras i Bages llegó a ser uno de los jefes del partido nacionalista,y no ya las famílias especialmente carlistas sinó de hecho la TOTALIDAD de la encopetada burguesía de Barcelona, acabó por unirsele. Hasta 1900, desde luego y salvo un breve intermedio, hasta 1923 el NACIONALISMO CATALAN fue un movimiento predominantemente de DERECHAS”
Evidentment, i com ja s'ha explicat abans, el carlisme s'adapta als temps i sens dubte, si Gerald Brenan hagués escrit el seu llibre el 1987; hauria obert un altre breu parèntesis que clouria amb l'afirmació clara i rotunda, que el nacionalisme català dominant continua avui dia essent un moviment predominantment de dretes, si entenem per idees dretanes les que el carlisme encarna i representa, cosa del tot absurda, ja que el carlisme està per damunt de matisacions alienes a la seva essència espiritual.
El carlisme és, senzillament, la xispa de la vida.
