DIÀLEGS DE MOSSENS
 
Quart diàleg de Mossèn Torrabadella

— El col·lega de la veritat

 Mentre Bartomeu Torrabadella i Badia era a Barcelona, visità en Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi, fill del Comte de Fonollar.
 Havia estat oficial dels ara dissolts voluntaris reialistes, que el Comte d'Espanya intentà organitzar quan era capità general de Catalunya.
 No amagava la seva simpatia per la política absolutista que representava el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó.
 Ambdós personatges mantingueren una aïrada discussió de la qual us posem en coneixement una part.
 -Sí, senyor Torrabadella; vós sou el rector d'una Universitat. Però la política d'aquest país no pot estar en mans dels intel·lectuals.
 -El govern de la nació ha d'estar en mans del rei, que és la persona que ha estat designada per Déu per dirigir els destins de l'Estat. Malgrat tot, li cal envoltar-se de les persones més capacitades perquè l'assessorin.
 -És la noblesa qui ha d'aconsellar el monarca, qui ha d'ostentar els càrrecs públics de més relleu. Nosaltres, els membres de la més alta classe social, tenim aquest privilegi per llinatge.
 -Això no és natural, l'estirp no és per si sola raó per gaudir de tals prerrogatives. Actualment el Legítim Sobirà necessita la col·laboració de les ments més lúcides.
 -El que passa és que esteu influït per l'il·lustracisme.
 -Ho dieu pertocar-me els dallonses? Sé molt bé on soc; jo també soc pro absolutista. Però si hem arribat en aquesta situació, en què el puntal de la monarquia és el liberalisme, ha estat per culpa dels nobles d'aquest país, que no han sabut estar a l'altura de les circumstàncies.
 -Qui sou vós per jutjar el paper de la noblesa?
 -Parlo amb el dret que em dóna el fet d'ésser eclesiàstic, el principal pilar que heu tingut. I el fet que, com a universitari cerverí, us haurem de treure les castanyes del foc al mateix temps que fanfarronegeu i porteu una vida de cràpula, dilapidant el patrimoni dels vostres avantpassats. Els pagesos, els clergues, els universitaris, la gent de bé, defensarem a ultrança la raó del pretendent Carles davant la follia d'aquest món que sosté una impostora en el tron amb l'ajut dels liberals.
 -Teniu raó, el món és boig i la culpa és dels intel·lectuals i la seva dèria d'il·lustrar els altres, al cap i a la fi sense altre propòsit que el de pujar de classe social: llavors el poble també vol escalar. I a dalt no hi podem pas ésser tots.
 -La realitat és que els aristòcrates no heu sabut adaptar-vos als temps. No podeu viure de la rifeta gràcies als mèrits dels vostres avis. Vosaltres haureu de demostrar al poble la grandesa del llinatge, però l'austeritat no us fa el pes i heu caigut en el parany de la vida fàcil i el pecat.
 -Potser sí. De totes maneres, no trobeu que ser patrici té un cert encant?