Sisè diàleg de Mossèn Torrabadella
— El col·lega de la veritat
-Sí, senyor Torrabadella, els carlins compteu amb suport popular. Però cal un programa concret per poder triomfar.
-I per què suposeu que no tenim un projecte?
-L'absolutisme no és pas un pla de govern: és només la voluntat de mantenir a tota costa les restes d'un sistema ja superat.
-Creieu, en canvi, que és un programa l'amalgama de principis peregrins com la llibertat, la tolerància, la igualtat, la justícia, la instrucció...?
-Dit així, potser no. De totes maneres l'èxit polític, al nostre país, serà per al qui sàpiga presentar als espanyols el punt mitjà entre les doctrines retroactives d'alguns conservadors, les perilloses exigències dels demòcrates purs, i les teories dissolvents dels comunistes.
-Francament, creieu que això que proposeu és factible en una nació com la nostra?
-Tal vegada teniu raó, no podem dir que l'Estat espanyol sigui progressista, lliure i tolerant. Els conservadors sempre han tingut molt de poder, tothora s'han posat obstacles al progrés des dels estaments oficials. Som intolerants i inquisitorials; ho dic no tan sols pel clergat, sinó també per l'exèrcit, els jutges, els propietaris i d'altres. La causa d'aquesta situació rau en el fet que Espanya és un estat plurinacional, amb diferents comportaments entre els pobles que el formen.
-Bo! Quina sortida em feu ara. Sou austrista? Ja sé que entre els defensors del legitimisme hi ha una certa enyorança pels temps en què els catalans érem governats pels Habsburg; no obstant això, jo soc catedràtic cerverí. Allà no patim pas d'aquest mal ja que precisament el fundador de la nostra estimada Universitat fou Felip V, el qual honorem amb entusiasme.
-Però inclús per a un borbonista és difícil no acceptar el fonament geogràfic que delimita els diferents pobles peninsulars. Aplegui vostè un català, un andalús, un gallec i un "pasiego" i digui'm, amb sinceritat, si creu que aquesta gent poden formar una sola nació.
-Evidentment cada poble té els seus costums; també trobaríem diferències de comportament entre un home de ciutat i un altre del camp d'una mateixa província. En això dit no n'hi ha prou per justificar una heterogeneïtat tal entre les gents d'Espanya com perquè no puguem construir una sola i gran nació.
-Precisament les diferències idiomàtiques i els diversos orígens de les llengües hispàniques abonen els fets diferencials. Espanya tenia una llengua pròpia, igual a Iberia com a Celtibèria, i ambdues es conserven a la falda del Pirineu; l'euskera dels celtíbers i el llemosí o català dels ibers. El castellà és el producte de la corrupció de l'idioma àrab i el romà amb la unió d'altres veus novament traduïdes. És en el llemosí on es troba l'antiguitat immemorial del primitiu poble espanyol, mentre que el castellà deu el seu ésser a la gent mozàrabe, a la fusió amb els hebreus i els legítims àrabs que en la invasió dels moros i després de la restauració van romandre en les seves llars.
