Cinquè diàleg de Mossèn Torrabadella
— El col·lega de la veritat
Però en Manel de Cubell, astut element carlí, els havia preparat el viatge ja i que suposava que aquests personatges, ideològicament confrontats, tenien molt a dir-se. Malgrat tot, el silenci es convertí en una animada discussió que els distragué del monòton viatge.
-Per la vostra condició d'eclesiàstic és normal que recorreu a les paràboles de l'Evangeli; jo, com a filòsof, he d’apel·lar a la Raó.
-El culte de la raó, suposant la seva superioritat i autosuficiència fins al punt d'excloure'n o negar-ne totes les altres formes d'entendre la realitat, és una pedanteria. Si bé cal no subordinar la raó a la fe, perquè aquesta no conté res contrari a aquella.
-Vostè, com a bon i culte cristià, defensor de la supremacia del Sant Pare, és versat en teologia catòlica; per això amb poques paraules amuntega infinitat de disbarats.
-Senyor Bertran, reconec la raó com el primer nivell en l'ordre del coneixement, però no en l'àmbit de la realitat i la transcendència, en el qual la revelació té preponderància.
-Sí, com allò que anomeneu "dret diví". I que dóna poder sense limitació jurídica a un rei o un individu que, encara que no cenyeixi la corona, li correspondria fer-ho, pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica.
-Qui, sinó Déu, rei del cel i la terra, ha de concedir la gràcia de la sobirania a hom? Per tal que governi segons els seus designis.
-Em guardaria bé d'atribuir a la voluntat de Déu els abusos dels reis i els despropòsits dels homes.
-La voluntat del Senyor es revela per mitjà de la seva llei, del pla de salvació, dels signes dels temps o de les circumstàncies de la vida. Encara que per a nosaltres puguin ésser inescrutables.
