l'Illa de Man
— Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols
Per començar, cal dir que la divisió de poders és gairebé inexistent. Els 170.000 habitants de l'illa, com a poble culte que són, comprenen perfectament el concepte teòric de la divisió de poders i, precisament perquè el comprenen, no el duen a la pràctica.
Tothom sap que, en cas de dubte cal consultar al Bisbe de Sodor i Man i, si les coses es compliquen, el Governador General té tota l'autoritat de la Reina d'Anglaterra. És cert que el Parlament o Tynwald compta amb 24 diputats elegits pel poble, però cap d'ells perd de vista que la seva feina principal consisteix a mantenir el pressupost equilibrat. Per imperatiu legal, els diputats són responsables solidaris dels dèficits pressupostaris, de manera que, si n'hi ha, l'han de cobrir de la seva butxaca. Com a corol·lari dels fets descrits, conseqüència implacable de la dialèctica carlina, no hi ha ni un sol partit polític que es presenti a les eleccions: no n'hi ha cap de prou solvent per jugar amb els seus propis diners, en lloc de fer-ho amb els diners dels contribuents. Tots els candidats es presenten a títol personal, amb la garantia de la seva solvència personal i, com a tals són elegits. Cap jove democràcia parlamentària és tan sàvia com el règim mil·lenari de l'Illa de Man.
