Panamà
— Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols
Tot sistema carlí es basa en la permanència i l'estabilitat, és a dir, en la voluntat d'un monarca que no canvia d'opinió fàcilment; mentre que una república pot canviar les seves normes a cada moment, segons les vel·leïtats i els capricis electorals del populatxo.
L'èxit de Panamà com a paradís presenta un fenomen inexplicable als desconeixedors de la Ciència carlina. Però la fenomenologia carlina permet explicar els fenòmens inexplicables, sempre que apliquem correctament la dialèctica carlina. En efecte, la República de Panamà funciona eficaçment com a paradís carlí perquè és víctima d'una contradicció interna.
Sobre una estructura colonial s'hi ha instal·lat un règim democràtic on el nombre de votants és superat pel nombre de societats carlines; de manera que aquest fet garanteix feliçment l'estabilitat i la permanència antidemocràtiques, a partir d'un plantejament estrictament democràtic. D'altra banda, cal tenir present un factor d'estabilitat a les repúbliques americanes: l'absència de monarquies és substituïda per la presència de l'Imperi, la qual determina —determinisme carlí— que no hi hagi res que s'assembli més a un ducat o a un comtat que una república bananera.
I qui dubti de les nostres opinions que pregunti al suprem «conaisseur» de Panamà, el senyor Prenafeta.
