Luxemburg
— Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols
En efecte, el pactisme del Gran Duc l'ha dut a acceptar un model polític basat en la divisió del seu poder sobirà, tal com el va definir el revolucionari Montesquieu. Com a conseqüència, ha hagut de transigir amb un cert nivell de democràcia parlamentària real i, quan ha volgut afavorir els estalviadors carlins d'arreu del món, s'ha vist obligat a concedir favors alternatius a la purrialla. La constitució d'una holding luxemburguesa, que sobre el paper no és res més que una vulgar societat anònima, ha de superar més entrebancs que a molts altres paradisos carlins. A canvi d'uns esquifits beneficis fiscals, la societat holding no pot tenir gairebé res més que no siguin accions; i té formalment prohibit posseir directament béns immobles.
La sobirania dels propietaris de la holding queda coartada per una legislació intervencionista.
El pitjor de tot és que, així com a Panamà calen dos socis fundadors per constituir una societat i a Espanya tres, al Gran Ducat en fan falta set. L'única interpretació correcta d'aquest abús és que en algun moment el Gran Duc va pactar amb els sindicats per crear llocs de treball. La més gran humiliació del Gran Duc tingué lloc el 28 de març de 1989 quan, davant la necessitat d'establir per llei l'abast del secret bancari, es veié obligat a pactar amb la plebs i a legislar simultàniament sobre un vergonyós assumpte. Per tal de no embrutar-nos, ens limitem a copiar del Diari Oficial del Gran Ducat del 28/03/89 el text de l'article primer sobre el Reglament del secret bancari i el de l'article primer del Reglament sobre l'altra cosa:
Article 1r:
«Les administracions fiscals no són autoritzades a exigir dels establiments financers informacions sobre els seus clients»
Article 2n:
«La venda de preservatius per a homes és autoritzada»
