Bahrain
— Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols
Fins fa un mes i mig, tothom tenia aquest país per un model d'estabilitat i de prosperitat, malgrat que les seves reserves de petroli s'acabaran aviat.
La seva reputació era deguda a una bona infraestructura de comunicacions, a un eficaç sistema bancari i a la creació i oferta als inversors de societats no subjectes a cap impost, anomenades «Sharikat Musahmah Muqfalah».
Dintre d'aquest context, comparable a altres paradisos, ha contribuït amb originals innovacions, com les accions nominatives, els dividends de les quals són pagables al portador.
Els estudiosos de la ciència carlina ens hem interessat en casos com el de Bahrain perquè són excel·lents laboratoris on analitzar les contradiccions internes que commouen els estats. Tot i que el país porta el nom d'emirat, el seu senyor natural no duu el títol d'emir sinó el de «xeic» i, d'una manera molt carlina, el primer ministre és germà seu. L'any 1973, sense que ningú els hi obligués, varen atorgar al populatxo una constitució democràtica, però la varen suprimir dos anys més tard. Aquestes són vacil·lacions que fan perdre la confiança dels estalviadors i, abans no sigui massa tard, només queda que el «xeic» deixi d'anomenar-se d'aquesta manera absurda i es decideixi per autocoronar-se Rei. Si no segueix aquest consell que li oferim des de la dialèctica carlina, qualsevol califa es farà la il·lusió de ser el seu superior natural i li ocuparà el territori. I si no ens creu, que n'aprengui dels comtes de Barcelona, que mai no varen gosar dir-se reis de Catalunya, i així li ha anat al seu desgraciat país.
