Malta
— Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols
No són cap paradís, tot i que podrien ser-ho. Amb una llarga tradició feudal i guerrera, Malta ha gaudit de l'avantatge estratègic de ser la porta de pas obligat entre la Mediterrània Oriental i l'Occidental.
És evident que un lloc de pas és transitat per molta gent i pot acumular grans riqueses. Però, després de la independència dels britànics, Malta s'ha dedicat a fer les coses malament.
Quan els britànics varen abandonar l'illa, les drassanes varen entrar en crisi i els obrers portuaris varen elegir per aclaparadora majoria ser governats pel ferotge socialista Dom Mintoff. Aquesta decissió, absolutament democràtica, va resultar desastrosa per a l'economia illenca, que no va merèixer la confiança dels inversors. Malgrat la mala gestió econòmica, el populatxo es va entossudir a seguir votant pels socialistes, i el Primer Ministre es va dedicar a estrènyer els lligams amb Corea del Nord, Yemen del Sud i Líbia. Però no hi ha mal que duri cent anys i, un bon dia, l'oposició va guanyar les eleccions.
El nou govern, ple d'homes tant benintencionats com ineptes, va promoure una nova legislació fiscal tan poc atractiva que, durant la seva conferència cimera, els senyors Bush i Gorbatxov no es varen atrevir a desembarcar per por dels impostos.
Ara, a l'estalviador carlí només li resta esperar que les coses retornin al seu estat natural dels segles passats. La situació és madura perquè els Cavallers de l'Orde de Malta donin un cop d'estat i s'emparin del poder.
