Andorra
— Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols
Tot carlisme es basa en la legitimitat d'un Monarca i de la seva dinastia, sistema polític que dóna el màxim de benestar als súbdits, siguin nobles o plebeus, tots els quals l'accepten naturalment sense necessitat d'haver-se d'imposar amb cap força de coacció, finançada amb impostos.
Si els súbdits d'un Monarca gaudeixen d'un benestar màxim, els andorrans gaudeixen d'un benestar doble perquè tenen dos Monarques; cap dels quals, emperò, no pertany avui dia a cap mena de dinastia biològica.
El Bisbe de la Seu, en no formar part de l'Església ortodoxa grega, té la interdicció canònica de casar-se i tenir fills.
El Monarca del costat francès neix com a subproducte d'una repugnant elecció democràtica i republicana (però de seguida és impregnat de les essències monàrquiques i les arrossega fins als Camps Elisis). No té res d'estrany que l'Honorable President Monàrquic de la Generalitat Carlina de Catalunya Jordi Pujol, un cop guanyades les primeres eleccions autonòmiques, fes la seva primera visita a un cap d'Estat estranger anant a visitar el Bisbe de la Seu d'Urgell. Les seves motivacions, tal com tothom sap, depassaven llargament el simple protocol diplomàtic. En efecte, la visita del Molt Honorable era per formular una petició que hauria trencat 1.200 anys d'història andorrana: es tractava que el Bisbe de la Seu traspassés al President de la Generalitat els seus drets monàrquics sobre Andorra, de manera que el President de la institució catalana pogués tenir un status de cap d'Estat. Tot i ser molt lloable la intenció de l'Honorable, ens hem de preguntar si hauria pensat igual si, en lloc de ser Ell el President de la Generalitat, hagués estat el Bisbe de la Seu d'Urgell.
Doncs bé, l'i.lustre successor de Sant Ermengol no hi va estar d'acord. Malgrat les simpaties que el Sr. Pujol desperta als ambients eclesiàstics i a la seva coalició amb un partit democristià, que compta entre els seus amb Munsenyor Muns, va obtenir una negativa.
El Vaticà no hi hauria estat d'acord perquè hi ha un gran perill en lligar uns drets monàrquics i eclesiàstics a una institució temporal i formalment democràtica (que, a més, pot ser suprimida, com durant la II República).
Si el Sr. Pujol volia ser Co-Príncep d'Andorra podia fer-s'ho de dues maneres. La més difícil és adquirint la ciutadania francesa i guanyant unes eleccions presidencials. La més fàcil era esdevenir Bisbe de la Seu d'Urgell. S'havia de comprometre a viure fraternalment amb la seva muller, per ser ordenat sacerdot i rebre el solideu bisbal tot seguit; i això sense haver de perdre la seva dignitat presidencial generalitària.
Però tots dos camins semblen no tan sols forçats sinó un pèl egoistes.
Pensant només en Catalunya, la solució lògica és semblant però a l'inrevés. l'Honorable Pujol havia d'abdicar, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. Llavors, el cap de llista per la coalició carlina hauria de ser el Bisbe de la Seu d'Urgell, que és ciutadà català.
Les eleccions estarien guanyades. I ben finançades amb diners andorrans blancs. Ja no caldria en el futur anar muntant casinos com bojos, ni fer negocis estranys. El sector espiritual de la coalició carlina hauria triomfat.
Només calia un petit sacrifici personal del Sr. Pujol. Com va dir el President Companys: Per Catalunya! Per Catalunya, sí, però passant per Andorra.
